close
Vés al contingut

Itamar Franco

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Plantilla:Infotaula personaItamar Franco
Imatge
(2011) Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement28 juny 1930 Modifica el valor a Wikidata
oceà Atlàntic (Brasil) Modifica el valor a Wikidata
Mort2 abril 2011 Modifica el valor a Wikidata (80 anys)
São Paulo (Brasil) Modifica el valor a Wikidata
Causa de mortleucèmia Modifica el valor a Wikidata
SepulturaContagem Modifica el valor a Wikidata
Senador del Brasil
1r febrer 2011 – 2 juliol 2011 – José Perrella de Oliveira Costa →
Circumscripció electoral: Minas Gerais

Ambassador of Brazil to Italy (en) Tradueix
2003 – 2005
Governador de l'estat de Minas Gerais
1r gener 1999 – 1r gener 2003
← Eduardo Azeredo – Aécio Neves →
BERJAYA 35è President del Brasil
29 desembre 1992 – 1r gener 1995
← Fernando Collor de Mello – Fernando Henrique Cardoso →
22è Vicepresident del Brasil
15 març 1990 – 29 desembre 1992
← José Sarney – Marco Maciel →
Mayor of Juiz de Fora (en) Tradueix
31 gener 1973 – 15 maig 1974
Mayor of Juiz de Fora (en) Tradueix
31 gener 1967 – 31 gener 1971 Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
ReligióCatolicisme Modifica el valor a Wikidata
FormacióEscola d'Enginyeria de Juiz de Fora Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Lloc de treball Brasília Modifica el valor a Wikidata
Ocupaciódiplomàtic, polític Modifica el valor a Wikidata
PartitPartit Laborista Cristià
Partit Liberal
Moviment Democràtic Brasiler
Partit Popular Socialista
Partit Laborista Brasiler Modifica el valor a Wikidata
Carrera militar
Branca militarForces Armades del Brasil Modifica el valor a Wikidata
Grau militaraspirant a oficial Modifica el valor a Wikidata
Cronologia
naixement pòstum Modifica el valor a Wikidata
Premis
Signatura BERJAYA Modifica el valor a Wikidata
IMDB: nm2844693 Modifica el valor a Wikidata

Itamar Augusto Cautiero Franco (Salvador, 28 de juny de 1930 – São Paulo, 2 de juny de 2011) fou un polític brasiler. Fou President del Brasil entre el 2 d'octubre de 1992 i 1 de gener de 1995.[1][2][3]

Infància

[modifica]

Era el fill petit d'Augusto Cèsar Stiebler Franco i d'Italia Cautiero. El pare, Augusto César, va morir poc abans del seu naixement.[4] La mare va donar a llum en un vaixell de cabotatge, un paquebot que feia la ruta entre Rio de Janeiro i Salvador. El registre civil del seu naixement va ser expedit a la capital bahiana, on la seva mare vídua i els germans s'hi dirigien per a viure-hi amb un oncle.[5][6]

La seva família era de Juiz de Fora (Minas Gerais), on van tornar al cap d'uns anys, i on va completar la secundària i va graduar-se en Enginyeria civil el 1955. Després de formar-se, va servir al cos d'enginyers de l'exèrcit del Brasil.[7]

La vida pública abans de la presidència

[modifica]
BERJAYA
Itamar Franco als anys setanta.

Itamar va entrar en política a la meitat dels anys 50, afiliant-se al Partit Laboralista Brasiler. Va ser candidat a regidor de Juiz de Fora el 1958, i a vicealcalde el 1962, sense èxit.[2]

Amb l'adveniment de la dictadura al país el 1964, i la posterior instal·lació en el país del bipartidisme,[8] Itamar s'afilià al Moviment Democràtic Brasiler (MDB).[2] Va disputar l'alcaldia amb el partit opositor al règim, obtenint sengles victòries en les eleccions municipals de 1966 i 1972.[9] El novembre de 1974, va dimitir com a alcalde per competir, amb succés, les eleccions al Senat Federal com a representant del seu estat, Minas Gerais.[7] Elegit senador, ràpidament va guanyar pes dintre de l'MDB, del què va ser elegit vicepresident dues vegades, el 1976 i 1977.[9]

A principis dels 1980, el sistema multipartidista és restablert al país.[8] Els dos partits únics desapareixen i Itamar esdevé membre fundador del PMDB, successor polític de l'MDB.[10] El 1982 Itamar és reelegit senador, al mateix temps que el seu company de partit, Tancredo Neves, és elegit governador de Minas Gerais.[11]

Durant el seu mandat, Franco va ser un ferm defensor de la campanya de Diretas Já!, un moviment social que pretenia recuperar el sistema d'elecció directa al Brasil.[9] Amb el rebuig de l'esmena proposada per Dante de Oliveira, els militars van convocar novament unes eleccions presidencials indirectes.[12] Al col·legi electoral reunit per a l'elecció presidencial, Itamar votaria al candidat de l'oposició, Tancredo Neves, qui resultaria vencedor dels comicis.[7][11]

Amb la vacant deixada per Neves a l'executiu mineiro,[a] va voler ser candidat a governador, però va ser rebutjat pel partit. Llavors, Itamar va deixar el PMDB i va afiliar-se al Partit Liberal, amb el què va participar de les eleccions.[3] El resultat final va ser prou ajustat, éssent derrotat per Newton Cardoso per una diferència de l'1% dels vots. Així doncs, Itamar Franco va continuar al Senat, fins que va acabar el seu mandat l'any 1990.[2]

Actuació a l'Assemblea Constituient

[modifica]

Pel que fa a l'activitat parlamentària, Itamar va participar en la tasca de l'Assemblea Nacional Constituent, que va començar la singladura el 1 de febrer de 1987 i va ser el líder del PL al Senat. Va votar a favor de trencar relacions entre el Brasil i els països que desenvolupen una política de discriminació racial, la legalització de l'avortament, del pagament d'un 50% addicional per les hores extra, la jornada laboral de 40 hores setmanals, les jornades ininterrompudes de sis hores de treball, el període de preavís mínim proporcional al temps de treball, la sobirania popular; la nacionalització del subsol, la nacionalització del sistema financer, el topall al pagament de les càrregues del deute extern, i la creació d'un fons per donar suport a la reforma agrària. Estava en contra de la pena de mort, del presidencialisme i de l'ampliació del mandat del president José Sarney.[14][15]

Eleccions presidencials de 1989

[modifica]

El 1989, el jove (però cada cop més influent) governador d'Alagoas, Fernando Collor, del PMDB, va decidir postular-se a la presidència del Brasil, en les primeres eleccions directes des de 1960. Duia temps actuant com una de les veus més crítiques contra el govern de José Sarney, fins aleshores company de partit.[16] Cercant el favor de la poderosa esfera política de la regió Sud-est, va convidar Itamar Franco a acompanyar-lo com a candidata a la vicepresidència del país. El polític mineiro va acceptar l'oferiment, deixant el Partit Liberal per a enrolar-se en el Partit de Reconstrucció Nacional (PRN).[17]

Presentant-se com una oposició radical al president José Sarney i proposant un programa de modernització econòmica de caràcter liberal, Collor és elegit president i Itamar Franco vicepresident de la República.[18] El nou govern va prendre possessió el 15 de març de 1990.[19]

A la Vicepresidència de la República

[modifica]

Inaugurat el nou govern, Itamar ràpidament s'allunyà de Collor, per divergències en aspectes importants de les polítiques econòmiques i financeres adoptades pel nou govern. Ell va criticar públicament el procés de privatització i l'aplicació dels fons de la venda d'empreses estatals, què, a parer seu, haurien d'haver-se emprat en l'àrea social.[20] La tensió entre ells va arribar al màxim quan Collor va remodelar el gabinet ministerial l'abril de 1992, incorporant-hi excàrrecs de l'antic règim militar, com Celio Borja, Pratini de Morais i Ângelo Calmon de Sá.[21] Setmanes més tard, com a protesta, Franco va desvincular-se del PRN.[2]

Mesos després d'arribar a la presidència, sovint Collor va ser ser centre d'una sèrie d'acusacions de corrupció per part dels mitjans. El fracàs del Pla Collor (un paquet de mesures econòmiques centralitzadores promoguda pel president)[22] i la denúncia del seu germà sobre la trama de finançament ilegal al seu partit i compra-venda de favors amb empresaris afins; va acabar derivant en una gran campanya política per obrir-li un procés d'impeachment.[23][24] D'ençà, Itamar Franco va posar èmfasi en demostrar en públic les diferències amb el cap de govern.[20]

El 29 setembre de 1992, la Cambra de Diputats va votar aclaparadorament a favor d'autoritzar l'obertura d'un procés de impeachment de Collor.[25] El 2 d'octubre, quan el procés va iniciar-se efectivament, Collor va ser suspès de les funcions presidencials, motiu pel qual Franco va jurar el càrrec com a president interí fins, almenys, a la conclusió del judici al Senat Federal.[26] Va renunciar a celebrar cap mena de cerimònia d'investidura, una mostra de prudència que va ser ben rebuda pel poble. Va fer una reestructuració profunda als ministeris i va proposar una política d'entesa nacional.[27][28]

El 29 de desembre, hores abans de rebre el veredicte de culpabilitat, Collor va signar la renúncia a la presidència.[29]

A la Presidència de la República

[modifica]
BERJAYA
Imatge oficial de Franco investit amb la faixa presidencial.

El Brasil estava enmig d'una greu crisi econòmica, on la hiperinflació va passar del 472,70 % el 1991, al 2.477,15 % el 1993, un registre mai vist al país.[30] Itamar va canviar de ministre d'economia en diverses ocasions, fins que Fernando Henrique Cardoso, es va fer càrrec del Ministeri d'Hisenda. Cardoso era membre del Partit de la Socialdemocràcia Brasilera (PSDB) i l'aleshores Ministre d'Afers Exteriors, .[31]

Plebiscit de 1993

[modifica]

L'abril de 1993, en compliment dels requisits de la Constitució de 1988, el govern va organitzar un referèndum per a l'elecció de la forma de govern al Brasil. Gairebé el 30% dels votants no es va presentar o van cancel·lar el seu vot. Dels que van assistir a les urnes, el 66% va votar a favor de la República, enfront del 10% a favor de la monarquia. El presidencialisme va rebre al voltant del 55% dels vots, mentre que el parlamentarisme va obtenir un 25% dels vots. D'acord amb els resultats obtinguts, el país va preservar el seu règim polític.[32]

Pla Real

[modifica]

El febrer de 1994, el govern de Franco va decidir canviar la moneda, passant a emprar el real brasiler. El programa d'implementació, conegut com "Pla Real", va ser elaborat per Cardoso i un equip d'experts liderat per l'economista Edmar Bacha. va aconseguir estabilitzar l'economia i va posar fi a la crisi hiperinflacionista.[33] Mercès a l'èxit del seu pla, Fernando Henrique Cardoso va ser nomenat candidat al relleu d'Itamar, qui va ser el primer president des d'Artur Bernardes (1926) en proposar i donar suport actiu al seu successor.[34] Cardoso va ser elegit president l'octubre de 1994, obtenint majoria absoluta en el primer torn, i va jurar el càrrec el dia 1 de gener de 1995.[31]

Després de la presidència

[modifica]

Tres mesos després de deixar l'Alvorada, Franco va ser nomenat ambaixador a Portugal,[35] i l'agost de 1996 va ser el cap de la delegació brasilera a l'Organització d'Estats Americans a Washington, Estats Units.[10] Amb tot, l'expresident va esdevenir un fort crític del govern de Fernando Henrique Cardoso, posicionant-se en desacord amb el programa de privatització de les empreses estatals, com ara la minera Companhia Vale do Rio Doce.[36]

El 1997 va anunciar que havia tornat a afiliar-se al seu antic partit, el PMDB.[37] Tenia previst postular a la presidència en les eleccions de 1998, però va veure com la idea es difuminava després que Cardoso promogués una esmena constitucional, aprovada a continuació pel Congrés Nacional, que permetia la reelecció dels càrrecs executius (presidents, governadors i batlles) per a un segon mandat consecutiu.[38] Fins i tot amb aquest canvi en les regles electorals, Itamar va intentar convèncer el seu partit per a representar el partit en els comicis. El PMDB, emperò, va cedir a l'enorme pressió exercida per Cardoso —que volia evitar a tota costa tenir-lo com adversari— i va preferir formar una coalició electoral amb el PSDB, enlloc de presentar una candidatura pròpia.[39][40] Aquesta va ser una de les raons de la ruptura d'Itamar amb Fernando Henrique Cardoso.[41]

Itamar, llavors, va decidir presentar-se al govern de l'estat de Minas Gerais.[40][42] S'hi va enfrontar al governador titular, Eduardo Azeredo, del PSDB. Cardoso, centrat en la seva reelecció, i en l'intent de no crear conflictes amb els aliats del PMDB, va decidir no involucrar-se en les eleccions mineiras.[43] Això va afavorir Franco, que va vèncer Azeredo en el segon torn, amb el 57,62% dels vots.[44]

Governador de Minas Gerais

[modifica]

Des del seu primer any de mandat (1999), Itamar Franco va adoptar mesures contundents a Minas Gerais, com declarar una moratòria del deute estatal i reclamar-ne una auditoria.[45] Tot i les crítiques del Banc Central del Brasil, va aconseguir reestructurar el deute i va reduir progressivament el dèficit. Itamar també va revertir privatitzacions de l’administració anterior, recuperant el control de la Companhia Energética de Minas Gerais i impedint la privatització de Furnas.[46][47]

El seu govern es va caracteritzar per restaurar i reforçar l’administració pública, després del desmantellament previ, i per una política de centreesquerra fonamentada en una àmplia coalició de partits. Va combatre el clientelisme, eliminant subvencions i rebutjant negociar esmenes, fet que li va comportar nombrosos projectes rebutjats per l'Assemblea Legislativa de l'estat.[48]

Franco va intentar novament que el PMDB apostés per ell de cara a les eleccions de 2002, però la cúpula del partit va optar per repetir l'aliança amb el PSDB.[49] Desencisat, va deixar el partit i renunciar a la reelecció com a governador mineiro, donant a més el seu suport a la campanya d'Aécio Neves (PSDB). També va posicionar-se a favor de Lula da Silva (PT), en la quarta temptativa de l'exsindicalista d'arribar a la presidència del país.[10][50] Després de les eleccions, Itamar va ser nomenat ambaixador a Itàlia, càrrec del qual va dimitir el 2005.[51]

BERJAYA
Itamar Franco, Lula da Silva, F.H. Cardoso i José Sarney, 2005.

Darreres eleccions

[modifica]

De tornada al Brasil, va provar de nou aconseguir que les primàries del PMDB l'escollissin per representar el partit en les eleccions de 2006. Tanmateix, el 22 de maig d'aquell any, va renunciar-hi i va anunciar la seva intenció de postular al Senat, representant Minas Gerais.[52] Emperò, el PMDB mineiro va apostar finalment per Newton Cardoso,[53] què al capdavall, tampoc no va obtenir l'escó.[54] Gràcies a la seva amistat amb Aécio Neves, va ser nomenat president del consell d'administració del Banco de Desenvolvimento de Minas Gerais.[2]

Quatre anys més tard, va afiliar-se al Partit Popular Socialista, el què va alimentar els rumors d'un nou assalt a la presidència.[55] En canvi, el PPS va decidir presentar-lo a les eleccions al Senat, competint amb Neves. Els resultats dels comicis van ser-los favorables, i ambdós van arribar a Brasília com a senadors per Minas.[56]

Mort

[modifica]

El 21 de maig de 2011 li van diagnosticar leucèmia. Uns dies més tard, va demanar permís del Senat per tractar la malaltia a l'Hospital Albert Einstein de São Paulo.[57][58] El 27 de juny, un butlletí mèdic de l'hospital va informar que el seu estat havia empitjorat a causa d'una pneumònia, cosa que va provocar el seu ingrés a la UCI.[59] Itamar va morir el matí del 2 de juliol de 2011.[60] El cos de l'expresident va ser cremat al cementiri de Contagem i les cendres es van dipositar a la parcel·la familiar del cementiri municipal de Juiz de Fora.[61][62]

Homenatges

[modifica]

El governador de Minas Gerais, Antônio Anastasia, va decidir que el nou aeroport regional Zona da Mata, que s'havia d'inaugurar el següent mes d'agost a uns 40 km al nord-est de Juiz de Fora, rebria el nom d'Itamar Franco.[63] El 2012, amb motiu del primer aniversari de la seva mort, el Museu Històric del Senat Federal va passar a anomenar-se Museu Històric Senador Itamar Franco.[64] Un viaducte de l'autopista de Belo Horizonte, la capital de Minas Gerais, també va rebre el seu nom.[65] A Juiz de Fora, l'antiga Avenida Independência, una de les principals avingudes de la ciutat, va ser rebatejada en honor de l'expresident.[66]

Memorial del president de la República Itamar Franco

[modifica]

La història del Memorial comença l'any 2002, amb la creació a Juiz de Fora de l'Instituto Itamar Franco, dedicat a la custòdia i l'ús públic de la col·lecció privada de l'expresidents, conforme amb la Llei brasilera sobre col·leccions presidencials. El 7 de juliol de 2014, el Consell Superior de la Universitat Federal de Juiz de Fora va ratificar per unanimitat la creació del Memorial de la República President Itamar Franco.[67]

Notes

[modifica]
  1. ↑ Per poder participar de les eleccions presidencials, Tancredo Neves va renunciar al càrrec de governador de Minas Gerais l'agost de 1984, cedint el seu lloc al vicegovernador Hélio Garcia. Va vèncer els comicis del 15 de gener de 1985, però va emmalaltir poc abans de la data establerta per a la presa de possessió, el 15 de març. José Sarney, vicepresident electe, va ocupar interinament la presidència durant unes setmanes, fins a la mort de Neves el 21 d'abril, moment en què va jurar com a President del Brasil.[13]

Referències

[modifica]
  1. ↑ «Itamar Franco | Biography & Facts» (en anglès). Britannica. [Consulta: 26 octubre 2025].
  2. 1 2 3 4 5 6 «FRANCO, Itamar» (en portuguès brasiler). Atlas Histórico do Brasil. Fundació Getúlio Vargas. [Consulta: 26 octubre 2025].
  3. 1 2 «Itamar Franco: Biografia» (en portuguès brasiler). Biblioteca da Presidência da República. Arxivat de l'original el 2023-07-29.
  4. ↑ Franco, Gabriel Junqueira. Família Franco: genealogia e historia (en portuguès brasiler). Escola Profissional Dom Bosco, 1985.
  5. ↑ «Morre o ex-presidente Itamar Franco» (en portuguès brasiler). GZH. Arxivat de l'original el 2025-01-23.
  6. ↑ Os Presidentes e a República. Deodoro da Fonseca a Dilma Rousseff (BERJAYA PDF). 5a ed.. Rio de Janeiro: Arquivo Nacional, 2012, p. 187–192. ISBN 978-85-60207-38-1 [Consulta: 23 gener 2015].Arxivat 2013-02-28 a Wayback Machine.
  7. 1 2 3 «Itamar Augusto Cautiero Franco - Biografia». UOL Educação. Arxivat de l'original el 2025-05-14. [Consulta: 26 octubre 2025].
  8. 1 2 Almagro Castro, David «Los partidos políticos en la historia constitucional brasileña». Historia constitucional: Revista Electrónica de Historia Constitucional, 16, 2015, p. 251–269. ISSN: 1576-4729.
  9. 1 2 3 «Itamar Franco - Linha do Tempo» (en portuguès brasiler). Memorial da República Presidente Itamar Franco. Universitat Federal de Juiz de Fora. [Consulta: 26 octubre 2025].
  10. 1 2 3 Ortiz de Zárate Arce, Roberto. «Itamar Franco» (en castellà). CIDOB. [Consulta: 26 octubre 2025].
  11. 1 2 «Biografia Tancredo Neves» (en portuguès brasiler). Cambra dels Diputats del Brasil. [Consulta: 26 octubre 2025].
  12. ↑ Kapa, Raphael. «Diretas Já: Há 30 anos, milhões foram às ruas reivindicar o direito de votar» (en portuguès brasiler). O Globo. Grupo Globo, 20-04-2014. Arxivat de l'original el 2022-07-17. [Consulta: 17 juliol 2022].
  13. ↑ Cardoso Silva, Vera Alice; Neves Delgado, Lucília de Almeida. Tancredo Neves: a trajetória de um liberal (en portuguès brasiler). Vozes, 1985.
  14. ↑ «Ex-presidente Itamar Franco lançou Plano Real, participou das 'Diretas Já' e da Constituinte» (en portuguès brasiler). Senat del Brasil, 02-07-2011. [Consulta: 27 octubre 2025].
  15. ↑ «ATAS DE COMISSÕES» (BERJAYA PDF) (en portuguès brasiler). ASSEMBLÉIA NACIONAL CONSTITUINTE. [Consulta: 27 octubre 2025].
  16. ↑ «Relação com a Globo 'ajudou bastante', lembra Collor; senador diz ter pensado, na véspera, que perderia a eleição» (en portuguès brasiler). UOL, 15-11-2009. Arxivat de l'original el 2023-12-17. [Consulta: 16 novembre 2025].
  17. ↑ «Collor destaca papel de Itamar na redemocratização e na concepção do Plano Real» (en portuguès brasiler). Senat del Brasil, 05-07-2011. [Consulta: 16 novembre 2025].
  18. ↑ Scargiali, Enzo Andres «Entre la ciencia y la política. La Sociedad Brasileña para el Progreso de la Ciencia frente al gobierno de Collor de Mello (1990-1991)». Argumentos. Revista de crítica social, 22, 2020, p. 11. ISSN: 1666-8979.
  19. ↑ Comas, José «Collor de Melo declara la guerra a la inflación» (en castellà). El País [Madrid], 16-03-1990. ISSN: 1134-6582.
  20. 1 2 «Itamar Franco» (en portuguès brasiler). Arxivat de l'original el 2023-07-29. [Consulta: 19 novembre 2025].
  21. ↑ Kamel, Ali. «Collor e os temores do Cardeal» (en portuguès brasiler). [Consulta: 19 novembre 2025].
  22. ↑ Carvalho, Carlos Eduardo «O fracasso do Plano Collor: erros de execução ou de concepção?» (en anglès). Economia, 4, 2, 2003, p. 283–331.
  23. ↑ «CPI desvenda os poderes de PC Farias» (en portuguès brasiler). Memorial da Democracia. [Consulta: 19 novembre 2025].
  24. ↑ «Cómo fue el juicio político a Fernando Collor de Mello, el primero en la historia de Brasil y América Latina» (en castellà). BBC, 16-04-2016. [Consulta: 19 novembre 2025].
  25. ↑ «Collor de Mello, destituido de la presidencia por los diputados brasileños» (en castellà). El País [Madrid], 30-09-1992. ISSN: 1134-6582.
  26. ↑ «Conheça a trajetória do ex-presidente Itamar Franco» (en portuguès brasiler). g1. Grupo Globo, 02-07-2011. [Consulta: 19 novembre 2025].
  27. ↑ Comas, José «El nuevo Gobierno de Itamar Franco inquieta a los brasileños» (en castellà). El País [Madrid], 04-10-1992. ISSN: 1134-6582.
  28. ↑ Venturini, Lilian; Charleaux, João Paulo «Qual a diferença entre os discursos de Itamar e Temer» (en portuguès brasiler). Nexo Jornal, 13-05-2016. Arxivat de l'original el 2018-10-06.
  29. ↑ Ziegler, Maria Fernanda. «O impeachment de Collor» (en portuguès brasiler). Aventuras na História. Guia do Estudante, 01-12-2007. Arxivat de l'original el 2011-10-18. [Consulta: 19 novembre 2025].
  30. ↑ «País teve vários planos econômicos para controlar a inflação» (en portuguès brasiler). O Estado de S. Paulo, 30-06-2014. Arxivat de l'original el 2014-07-14. [Consulta: 28 març 2019].
  31. 1 2 Ortiz de Zárate Arce, Roberto. «Fernando Henrique Cardoso» (en castellà). CIDOB, 01-10-2010. [Consulta: 20 novembre 2025].
  32. ↑ «Entre o parlamentarismo e a monarquia, o Brasil resolveu continuar presidencialista» (en portuguès brasiler). Veja. Abril, 15-10-2010. Arxivat de l'original el 2011-06-15 [Consulta: 28 juny 2012].
  33. ↑ «O Real bate asas» (en portuguès brasiler). Veja, 15-06-1994. Arxivat de l'original el 2000-10-19.. Acessado em 2013-11-08.
  34. ↑ Amorim, Paulo Henrique; Santayana, Mauro. «Itamar: FHC foi candidato por exclusão. Ele era o terceiro da lista» (en portuguès brasiler). Conversa Afiada, 07-06-2010. Arxivat de l'original el 2015-01-09. [Consulta: 22 novembre 2025].
  35. ↑ «Itamar aceita ser embaixador em Portugal» (en portuguès brasiler). Folha de S.Paulo, 17-03-1995. [Consulta: 22 novembre 2025].
  36. ↑ «Itamar passa a criticar atuação de FHC» (en portuguès brasiler). Folha de S.Paulo, 13-04-1996. [Consulta: 22 novembre 2025].
  37. ↑ «Itamar Franco anuncia que está no PMDB» (en portuguès brasiler). Folha de S.Paulo, 27-09-1997. [Consulta: 22 novembre 2025].
  38. ↑ «Por que Fernando Henrique se arrependeu da emenda que permitiu reeleição no Brasil?» (en portuguès brasiler). O Globo, 28-10-2022. [Consulta: 22 novembre 2025].
  39. ↑ Lara, Mariana «Itamar se afasta daqueles que ajudou a eleger» (en portuguès brasiler). O Tempo, 17-05-2008. Arxivat de l'original el 2021-07-23.
  40. 1 2 Brandino, Géssica «Há 23 anos, prévias do PMDB deram apoio a FHC, em derrota para Itamar» (en portuguès brasiler). Folha de S.Paulo, 27-11-2021. Arxivat de l'original el 2021-11-28.
  41. ↑ Pinheiro, Márcio. «Uma oposição implacável» (en portuguès brasiler). Fundação FHC, 15-02-2024. [Consulta: 22 novembre 2025].
  42. ↑ Santiago, Carlos Henrique. «Itamar sai candidato em Minas» (en portuguès brasiler). Folha de S.Paulo, 25-06-1998. [Consulta: 22 novembre 2025].
  43. ↑ «Briga de rua» (en portuguès brasiler). Isto É, 18-07-2001. [Consulta: 22 novembre 2025].
  44. ↑ «Finalizada apuração, Itamar obteve 57,62% dos votos em MG 26/10/98 13h43» (en portuguès brasiler). Folha de S. Paulo. UOL, 26-10-1998. [Consulta: 22 novembre 2025].
  45. ↑ Pimentel, Thais. «Há 20 anos, Minas Gerais decretava moratória da dívida com União» (en portuguès brasiler). g1. Grupo Globo, 06-01-2019. [Consulta: 23 novembre 2025].
  46. ↑ de Oliveira, Fabrício Augusto «Caminho estreito mas o estado ainda tem opção para ajustar as contas» (BERJAYA PDF) (en portuguès brasiler). Revista do Legislativo. Assemblea Legislativa de Minas Gerais [Belo Horizonte], 35, p. 74-83. Arxivat de l'original el 2017-10-23.
  47. ↑ Rohter, Larry. «Politics Threatens Brazilian Utility Sales» (en anglès americà). The New York Times, 09-10-1999. [Consulta: 23 novembre 2025].
  48. ↑ Edward, José. «Veja» (en portuguès brasiler). Veja. Abril, 25-08-1999. Arxivat de l'original el 2011-05-17. [Consulta: 23 novembre 2025].
  49. ↑ «PMDB confirma Rita Camata para vice na chapa de José Serra» (en portuguès brasiler). Folha de S.Paulo, 22-05-2002. [Consulta: 23 novembre 2025].
  50. ↑ Peixoto, Paulo. «Política Barroca: Itamar deixa PMDB para apoiar Aécio e Lula» (en portuguès brasiler). Folha de S.Paulo, 19-06-2002. [Consulta: 23 novembre 2025].
  51. ↑ «Murió Itamar Franco, ex presidente de Brasil» (en castellà). El Cronista, 02-07-2011. [Consulta: 23 novembre 2025].
  52. ↑ «Itamar abre mão de pré-candidatura à Presidência da República» (en portuguès brasiler). Folha de S.Paulo, 22-05-2006. [Consulta: 23 novembre 2025].
  53. ↑ Peixoto, Paulo. «Itamar perde vaga do PMDB ao Senado para Newton Cardoso» (en portuguès brasiler). Folha de S.Paulo, 30-06-2006. [Consulta: 23 novembre 2025].
  54. ↑ «Eleições - Apuração - Minas Gerais (1º turno)» (en portuguès brasiler). Folha de S.Paulo, 01-10-2006. [Consulta: 23 novembre 2025].
  55. ↑ «Minas Gerais: Itamar entra no PPS e pode se candidatar» (en portuguès brasiler). Folha de S.Paulo, 02-07-2009. [Consulta: 23 novembre 2025].
  56. ↑ «MG elege Aécio Neves e Itamar Franco para o Senado» (en portuguès brasiler). g1. Grupo Globo, 03-10-2010. [Consulta: 23 novembre 2025].
  57. ↑ «Itamar Franco descobre leucemia e está internado em São Paulo» (en portuguès brasiler). UOL Notícias, 25-05-2011. Arxivat de l'original el 2014-02-23. [Consulta: 23 novembre 2025].
  58. ↑ «Ex-presidente Itamar Franco está internado com leucemia» (en portuguès brasiler). g1. Grupo Globo, 25-05-2011. [Consulta: 23 novembre 2025].
  59. ↑ «Com pneumonia, ex-presidente Itamar Franco é transferido para UTI do Hospital Albert Einstein» (en portuguès brasiler). UOL Notícias, 27-06-2011. [Consulta: 23 novembre 2025].
  60. ↑ «Morre o senador e ex-presidente da República Itamar Franco» (en portuguès brasiler). g1. Grupo Globo, 02-07-2011. [Consulta: 23 novembre 2025].
  61. ↑ «Corpo de Itamar Franco é cremado em Contagem» (en portuguès brasiler). Estado de Minas, 04-07-2011. [Consulta: 23 novembre 2025].
  62. ↑ «Morte repentina de Itamar Franco abala a família» (en portuguès brasiler). Correio Braziliense, 04-07-2011. [Consulta: 26 juny 2021].
  63. ↑ «Aeroporto na Zona da Mata vai receber nome de Itamar Franco» (en portuguès brasiler). O Tempo, 08-07-2011. [Consulta: 23 novembre 2025].
  64. ↑ «Museu do Senado recebe nome do ex-presidente Itamar Franco» (en portuguès brasiler). TV Senado, 02-07-2014. [Consulta: 23 novembre 2025].
  65. ↑ «LEI Nº 10.646, DE 13 DE AGOSTO DE 2013» (en portuguès brasiler). Prefeitura de Belo Horizonte, 13-08-2013. [Consulta: 23 novembre 2025].
  66. ↑ «Em Juiz de Fora, Avenida Independência passa a se chamar Avenida Presidente Itamar Franco» (en portuguès). Viquinotícies, 05-10-2011. [Consulta: 23 novembre 2025].
  67. ↑ «Instituição» (en portuguès brasiler). Memorial da República Presidente Itamar Franco. Arxivat de l'original el 2024-04-17. [Consulta: 23 octubre 2017].

Bibliografia complementària

[modifica]
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Itamar_Franco&oldid=36686039»