Cinema d'autor

El cinema d'autor (del francès cinéma d'auteur) és una expressió utilitzada per descriure les pel·lícules d'un director de cinema o guionista que reflecteixen la seva personalitat artística. Aquest terme pretén primer de tot vincular l'obra d'un cineasta a temes preferits i a la coherència d'un estil innovador i singular. El cinema d'autor és el cinema en el qual el director té un paper preponderant en basar-se normalment en un guió propi, i exacuta la seva obra al marge de les pressions i limitacions que implica el cinema dels grans estudis comercials, cosa que li permet una llibertat més gran a l'hora de plasmar els seus sentiments i inquietuds en la pel·lícula. El director plasma la seva visió particular, no només del setè art, sinó del món on viu, o el que vol criticar; o bé, tracta diferent altres obres o temes molt utilitzats o de moda als mitjans massius de comunicació (televisió, internet, cinema, teatre...). En el cinema d'autor, l'autor és normalment identificable o recognoscible per alguns trets típics a la seva obra.

Orígens

A mitjan segle XX, a partir de la Nouvelle Vague va sorgir a Europa un nou gènere cinematogràfic. Un grup de crítics de cinema francesos, pertanyents a la revista Cahiers du Cinéma i inspirats, entre altres coses, pel text de 1948 Cámera Stylo d'Alexandre Astruc, comencen a plantejar-se interrogants sobre el rol de l'autor, o realitzador, en una pel·lícula. Aquests crítics s'oposaven a les idees del Neorealisme italià que proposava que l'autor cinematogràfic per excel·lència era aquell capaç de plasmar la realitat com era, sense manipulacions de cap mena, i això permet que l'espectador interpretés aquesta "realitat" i tragués les seves pròpies conclusions. Tanmateix, per a aquest grup de crítics entre els quals figuraven Jean-Luc Godard (Al final de l'escapada, 1960), François Truffaut (Les Quatre Cents Coups, 1959), Alain Resnais (Hiroshima Mon Amour, 1959) i Claude Chabrol entre d'altres, el cinema havia de proposar una visió particular de la realitat i revelar la presència d'un autor-director responsable per les imatges projectades. En aquest sentit, els realitzadors de l'anomenada Nouvelle vague Francesa utilitzaven el medi cinematogràfic per expressar opinions i idees en cada una de les seves obres. Presentaven una resposta als sistemes de producció de Hollywood i busquaven una forma més "personal" de fer cinema.

Aquests autors passarien després del text a l'acció filmant curtmetratges i llargmetratges, dins del corrent anomenat Nouvelle Vague. El seu interès per les pel·lícules de realitzadors nord-americans, especialment per Hitchcock que, malgrat ser anglès, va realitzar bona part de la seva filmografia als Estats Units, els permeten sostenir el seu ideari del qual per a ells era el "cinema d'autor" reconsiderant el seu talent menyspreat i creativitat cinematogràfica.

Tanmateix, l'expressió cinema d'autor implica múltiples problemes d'interpretació. Per una part convida al pensament historicista que l'autor cinematogràfic té un desenvolupament lineal de la seva carrera, cosa que el fa predicible en relació amb els seus treballs anteriors (això no és necessàriament cert) i, d'altra banda, l'expressió "cinema d'autor" agrupa una sèrie de realitzadors cinematogràfics fora del sistema de les grans cases productores nord-americanes convertint immediatament en autor a qualsevol que pertanyi a aquest grup extern.

Aquest corrent cinematogràfic va tenir una important influència en el cinema asiàtic consolidant figures de la talla de Nagisa Oshima amb pel·lícules com Violència cap al tard, L'Imperi dels sentits i Cruel Història de la Joventut.

Des dels inicis del cinema fins al final del cinema mut

Les primeres pel·lícules de la història eren bàsicament pel·lícules d'autor, en tant no representaven res més que la voluntat de l'autor. Els germans Skladanowsky van rodar petites escenes de gent fent gimnàstica (encara que sense la dramatúrgia recognoscible d'un guió) que van presentar a un públic de 1.500 persones en el «Wintergarten» de la Varieté de Berlín l'1 de novembre de 1895. Gairebé dos mesos després, el 28 de desembre de 1895, els germans Lumière van projectar la seva primera pel·lícula en el Grand Café de París.

En aquest període pioner del cinema, els cineastes es preocupaven sobretot pel curiós efecte d'espectacle d'imatges en moviment. En el període següent, es van executar moltes petites obres d'un sol acte, que tractaven escenes quotidianes i petites farses humorístiques.

Georges Méliès—el precursor del cinema fantàstic—pot considerar-se un dels primers directors amb tendència al cinema d'autor. Méliès dirigia un teatre de màgia a París quan va assistir a la primera projecció cinematogràfica dels germans Lumière en el Grand Café de París i va reconèixer les possibilitats del nou mitjà. Immediatament, va començar a experimentar amb pel·lícules plenes de trucs al costat del seu treball escènic, que aviat va gaudir d'un viu interès per part del públic. Aquestes primeres pel·lícules fantàstiques de Méliès eren farses curtes i exagerades que no es prenien de debò a si mateixes, sinó que mostraven encara més fascinació i entusiasme per les tecnologies del futur. En el curtmetratge Les Rayons X (1898, 1 min), un pacient és radiografiat pel metge, després de la qual cosa el seu esquelet es desprèn del seu cos i cau a terra. El pacient, enfadat, comença a discutir amb el metge fins que finalment explota.

Amb el perfeccionament de la tecnologia cinematogràfica i l'aparició d'una veritable indústria del cinema (nickelodeons, teatres, estudis), molt aviat van ser possibles llargmetratges de 60 o 90 minuts, que ja no podien ser produïts per particulars. Entre les últimes pel·lícules mudes significatives amb caràcter d'autor figuren Metropolis de Fritz Lang (1926) i Nosferatu de Friedrich Wilhelm Murnau (1922), així com les pel·lícules de Charlie Chaplin i Buster Keaton. Erich von Stroheim també va treballar als Estats Units en aquesta època, amb pel·lícules com a Cor oblidat (1919), Esposes frívoles (1922), La marxa nupcial (1928) o La reina Kelly (1928).

Característiques del cinema d'autor

Les pel·lícules que s'engloben dins el concepte de cinema d'autor es caracteritzen per reflectir directament la visió personal i artística del director, s'acostuma a representar molt les preocupacions o pors de l'autor. En la gran majoria de pel·lícules, el director té un control total sobre la producció i la pel·lícula no està sotmesa a les pressions comercials. Això li permet expressar la seva visió sense compromisos.

Així doncs, les pel·lícules d'autor solen ser més complexes i profundes. Exploren temes socials o polítics, entre d'altres, des de perspectives úniques i personals.

Cinema independent

El concepte de cinema d'autor està lligat al de cinema independent, tot i que no és el mateix. El cinema independent generalment es refereix a totes aquelles pel·lícules que es produeixen de forma independent, fora dels grans estudis de Hollywood i de la indústria cinematogràfica convencional. Aquestes pel·lícules solen tenir un pressupost baix i un finançament limitat. A més, normalment, exploren temes i narratives diferents. Intenten evitar les convencions comercials i buscar noves formes d'explicar històries.

En canvi, el cinema d'autor se centra més en l'estil distintiu i la visió personal del director. Les seves pel·lícules no només són produïdes per estudis independents sinó que també, en alguns casos, per grans companyies, però destaquen pel paper que té el director i la influència que té en les pel·lícules.