Tartària

Aquest article tracta sobre la Tartària històrica. Si cerqueu l'actual entitat de la Federació Russa, coneguda anteriorment com a Tartària, vegeu «Tatarstan».

Tartària

Tipus	regió històrica
Lloc

Tartària o Gran Tartària (en llatí: Tartaria Magna) és el nom pel qual es coneixia a Europa, des de l'Edat Mitjana fins al segle xix, a una gran extensió de terra del centre i nord-est d'Àsia que anava des de la mar Càspia i les muntanyes Urals fins a l'oceà Pacífic i que estava habitada per diversos pobles túrquics i mongols, que genèricament anomenaven «tàrtars».

La civilització coneguda com a «tartària» és una teoria sense fonament, Incloïa el que en l'actualitat es coneix com Sibèria, Extrem Orient Rus, Turquestan (inclòs el Turquestan Oriental), la Gran Mongòlia, Manxúria i, ocasionalment, el Tibet.

Geografia i història

A Europa, abans del segle xviii, el coneixement de Manxúria, Sibèria i Àsia Central era limitat. Tota la zona era coneguda simplement com a Tartària i els seus habitants com a tàrtars.

A França, la idea d'aquest imperi es va conceptualitzar per primera vegada a la dècada del 1630, en textos destinats a establir continuïtats històriques entre Genguis Kan i Timur (Tamerlà). Aquesta construcció es va inspirar en obres historiogràfiques perses, particularment les d'historiadors timúrides com Mirkhwand, les obres dels quals tenien com a objectiu legitimar els successors de Timur. Introduïda a Europa a través de traduccions, aquesta visió va ser adoptada i adaptada per autors com Pierre Bergeron, que, en el seu Tractat sobre els tàrtars (1634), va utilitzar aquestes fonts per promoure la idea de continuïtat imperial. Aquesta presentació respon a imperatius polítics i econòmics: França busca establir relacions comercials amb un Orient percebut com unificat i poderós. Mobilitzant textos medievals i ignorant les contradiccions històriques, Bergeron configura una representació de Tartària com una entitat estable i coherent.

L'estudi de l'Imperi Tàrtar il·lustra una ruptura en l'organització del coneixement entre el Renaixement i l'era moderna. Mentre que els enfocaments anteriors buscaven acumular relats dispars, el segle xvii va marcar un canvi cap a una lògica de selecció de fonts, com ho demostra l'obra de Bergeron. Aquesta metodologia, que prioritza les narratives útils per a un objectiu determinat, condueix a l'exclusió d'informació contradictòria, en particular pel que fa als orígens de Tamerlà i a l'estructura de poder real a l'Àsia Central.

Aquesta dinàmica també té lloc dins d'un context europeu marcat per un redescobriment d'Orient. A França, el desenvolupament dels estudis orientals al segle xvii, simbolitzats per figures com Barthélemy d'Herbelot i Antoine Galland, va permetre un major accés a fonts perses i xineses. Aquests autors, sovint units per xarxes de mecenatge, van contribuir a estructurar la representació dels tàrtars integrant aquestes figures històriques en una visió més àmplia i globalitzada de la història euroasiàtica.

A principis de l'època moderna, a mesura que augmentava la comprensió de la geografia, els europeus van començar a subdividir Tartària en seccions amb prefixos que denotaven el nom del poder governant o la ubicació geogràfica. Així, Sibèria era Gran Tartària o Tartària russa, el Kanat de Crimea era Tartària Menor, Manxúria era Tartària Xinesa, i l'Àsia Central occidental (abans de convertir-se en Àsia Central Russa) era coneguda com a Tartària Independent.

• 
  Tàrtars
• 
  Escut de Tartària. La Géographie Universelle (1676)
• 
  El 1705 Nicolaes Witsen, burgmestre d'Amsterdam, va publicar aquest mapa de Tàrtaria (Terra dels tàrtars i pahars)

Les opinions europees sobre la zona sovint eren negatives i reflectien el llegat de les invasions mongoles que es van originar en aquesta regió. El terme es va originar arran de la devastació generalitzada causada per l'Imperi Mongol. L'addició d'una «r» addicional a «tàtars» era indicativa del Tàrtar, un regne infernal de la mitologia grega. Al segle xviii, les concepcions dels escriptors de la Il·lustració sobre Sibèria o Tàrtaria i els seus habitants com a «bàrbars» estaven vinculades a conceptes contemporanis de civilització, salvatgisme i racisme.

Percepcions més positives també emanen del concepte de Tartària, evocant un coneixement espiritual absent a les societats europees. El teòsof i erudit George Robert Stow Mead cita el consell del polímata i vident Emanuel Swedenborg: «Busca la Paraula Perduda entre els hierofants de Tartària, Xina i Tibet».

Disminució de l'ús del terme

L'ús de Tartària va disminuir a mesura que la regió es va fer més coneguda pels geògrafs europeus; tanmateix, el terme encara es va utilitzar fins ben entrat el segle xix.

Al segle xviii, la idea d'un imperi tàrtar homogeni va ser desafiada per l'expansió del coneixement, particularment pels avenços en etnografia i lingüística. Les exploracions directes de les poblacions de l'Àsia Central van revelar una diversitat cultural i lingüística incompatible amb la noció d'unitat tàrtara. Les subdivisions i la distinció entre tàrtars occidentals i orientals, tot i que útils, reflectien més un intent de reconciliar tradicions divergents que una realitat històrica.

Les dades etnogràfiques recollides pels missioners jesuïtes a la Xina van contribuir a la denominació de Tartària Xinesa a Manxúria a la geografia europea a principis del segle xviii. Els viatges d'Egor Meyendorff i Alexander von Humboldt en aquesta regió van donar lloc al terme Àsia central a principis del segle xix, així com a termes addicionals com ara Àsia Interior, i l'expansionisme rus va conduir a l'encunyació del terme Sibèria per a la zona asiàtica de l'Imperi Rus.

Figures com Abel-Rémusat van marcar la fi de l'ús del terme «tàrtar» com a eina científica. Va emfatitzar que aquest terme, tot i que útil per popularitzar el coneixement, no podia explicar la complexitat dels pobles que abastava. Aquest reconeixement va posar de manifest les limitacions dels marcs explicatius heretats i va testimoniar un canvi cap a metodologies més rigoroses basades en fonts primàries.

Al segle xx, Tartària havia quedat obsolet com a terme per a Sibèria i l'Àsia Central. Tanmateix, va donar títol al llibre de Peter Fleming, News from Tartary, que descrivia els seus viatges a l'Àsia Central.

Tot i que la idea d'un imperi tàrtar s'ha abandonat com a concepte científic, ha tingut una influència duradora en la historiografia i la percepció europea de l'Àsia Central. Aquesta construcció il·lustra com les dinàmiques socials, polítiques i intel·lectuals poden donar forma a les representacions historiogràfiques. Els debats lingüístics i etnogràfics del segle xix, en particular els que envolten les llengües altaiques, estan parcialment arrelats en aquestes reflexions sobre la identitat tàrtara.

L'anàlisi d'aquesta tradició posa de manifest la necessitat que els investigadors contemporanis qüestionin els marcs teòrics heretats i considerin els contextos en què es produeix el coneixement. El desafiament a la idea d'un imperi tàrtar reflecteix un punt d'inflexió en les ciències històriques, on la recerca de la precisió i la complexitat està substituint la simplificació excessiva.

El mapa de Cary

Mapa de Tàrtaria dibuixat per John Cary (1806) A New Map of Mongolian & Independent Tartary, From the Latest Authorities

Un dels mapes més complets d'aquesta regió és el dissenyat el 1806 pel cartògraf britànic John Cary, en què se sintetitza el coneixement de l'Àsia Central «segons les autoritats més recents», és a dir les dades aportades a Occident per missioners jesuïtes, viatgers i comerciants, molts d'ells segle xviii. Al mapa es mostra tot l'espai comprès entre la mar Càspia i el Japó cap a l'est, i des del Golf de l'Obi fins a l'Índia, Myanmar i les Filipines en el sentit nord-sud.

Tàrtaria apareix dividida en regions l'apel·latiu de les quals denota la seva ubicació geogràfica i l'estat que exerceix la sobirania sobre el territori. Així, la Tàrtaria Moscovita o Tàrtaria Russa (actual Tartaristan) correspon a Sibèria Occidental, la Tàrtaria Xina o de Catai és el Turquestan Oriental (actualment anomenat Xinjiang, a la Xina), la Tàrtaria Oriental o de Mongòlia són les actuals Mongòlia, Mongòlia Interior i Manxúria (de rosa al mapa, amb la inclusió errònia del Japó). Independent (en groc al mapa) correspon a la regió històrica del Turquestan occidental (o Turquestan Rus), avui dividit entre els estats independents de Kirguizistan, Turkmenistan, Tadjikistan, Uzbekistan i Kazakhstan.

Petita Tartària

Tartaria Minor o Petita Tartàaria va ser el nom del Kanat de Crimea, l'estat creat pels pobles tàtars de la península des del 1441 fins al 1783, el més durador dels kanats túrquics que van succeir a l'Imperi de l'Horda d'Or.

Tàrtaria a la cultura d'Occident

Tàrtaria o Regne del Kagan

Des de mitjan segle xix, Tartària apareix com un topònim més o menys llegendari en la literatura i en descripcions de viatges antics i medievals. En general, és un terme que té una connotació negativa, vinculat als paisatges hostils de l'Àsia Central i als seus pobles salvatges. Aquest ús es va sumar a la percepció negativa d'Orient, característica d'Europa del segle xix, i Tartària va perdre el significat ètnic, relacionat amb els pobles turcs i mongols, per convertir-se en sinònim de barbàrie, crueltat i esclavitud, com a oposades al progrés i la civilització europeus. Els russos van fer servir àmpliament aquesta concepció per justificar la marxa cap a l'est de l'Imperi dels tsars, i van evitar vincular Tartària amb el seu propi estat. A Occident, per contra, Tartària es va associar sovint amb l'Imperi Rus i més tard, amb la Unió Soviètica, a la qual la propaganda presentava com un «estat tàrtar» és a dir asiàtic.

A la comunitat acadèmica postsoviètica, el nom Tartària de vegades s'usa en el context de la recerca de conceptes globals, com a sinònim del cor d'Euràsia, sense límits definits i amb contingut poc clar. L'estudi més complet d'aquest concepte és la monografia, publicada el 2014, de Svetlana Gorshenina La invenció d'Àsia Central: una història del concepte de Tàrtaria a Euràsia, en la qual estudia detalladament l'evolució del terme Tàrtaria i la seva relació amb els tàtars. L'autora explica l'ús de Tartària a la pseudociència postsoviètica, marcada pel nacionalisme, com el nom original d'una antiga Rússia imperial, i altament desenvolupada, ignorada i ocultada per Occident.

Tàrtaria en les arts

Mapa de Tartària i descripció de Giovanni Botero de la seva obra Relationi universali (Brescia, 1599)

Tàrtaria va ser un nom habitual a Europa per designar un territori llunyà i inexplorat. A la literatura anglesa, un dels Contes de Canterbury (el Conte de l'escuder o The Squire's Tale), de Chaucer, està ambientat a «la cort reial de Tartaria».

Als Viatges de Gulliver de Jonathan Swift, el narrador es refereix a Tàrtaria dues vegades. Una d'elles indicant que el rumb els podria portar «més enllà de Tàrtaria i la Mar Glacial» i l'altra, més elaborada i parodiant els geògrafs de l'època, on assenyala que aquests «... estan en un gran error suposant que entre el Japó i Califòrnia no hi ha res excepte el mar; doncs al meu entendre, ha d'existir una massa de terra que faci de contrapès al gran continent de Tartària».

Calaf, un dels personatges principals de l'òpera Turandot de Giacomo Puccini és Príncep de Tartària.

El religiós i escriptor Évariste Régis Huc va titular a un dels seus llibres més coneguts com a Records d'un viatge a Tartària, Tibet i Xina durant els anys 1844, 1845 i 1846. En aquest, Tartària recupera el seu antic sentit ètnic i es refereix a Mongòlia.

Al llibre Notícies de Tartària: un viatge de Beijing al Caixmir, escrit pel corresponsal de The Times, Peter Fleming després d'un viatge al Karakorum i al Xinjiang, Tartària té un significat simbòlic i correspon geogràficament a l'antiga Tartària dels mapes.

A la novel·la El desert dels tàrtars de Dino Buzzati, el topònim no designa un territori específic, sinó que s'usa com a símbol d'una amenaça oculta, una metàfora de la por deslligada de qualsevol característica temporal i espacial.

A la novel·la Ada de Vladímir Nabókov, Tartària és el nom d'un gran país del planeta fictici d'Antiterra, Rússia és la seva contrapart a Terra, el món bessó d'Antiterra.

Al relat de L. Frank Baum: La vida i aventures de Santa Claus, els antagonistes són els gegants de tres ulls de Tartària.

Al poema de Walter de la Mare Si jo fos senyor de Tartària, aquest país es descriu com una terra plena de felicitat.

Teories de la conspiració

Vegeu també: Teoria de la conspiració

Origen

La teoria de la Gran Tàrtaria com una civilització perduda es va originar a Rússia, a partir de la difusió de l'anomenada Nova Cronologia d'Anatoli Timoféievitx Fomenko, i va ser popularitzada per Nikolai Morózov. A la pseudociència russa, coneguda pel seu nacionalisme, Tartària es presentava com el «nom veritable» de Rússia, maliciosament «ignorat» a Occident. La Societat Geogràfica Russa va desmentir la teoria de la conspiració com una fantasia extremista i, lluny de negar l'existència del terme, va aprofitar l'oportunitat per compartir molts mapes de «Tàrtaria» a la seva col·lecció.

Des d'aproximadament el 2016, les teories de la conspiració sobre un suposat «imperi perdut de Tàrtaria» han guanyat popularitat entre els internautes d'parla anglesa, majoritàriament als Estats Units d'Amèrica, però separades del seu marc nacionalista rus i integrades a les teories marginals dels grups QAnon.

Característiques

El Palau de l'Horticultura, construït per a l'Exposició Internacional Panamà-Pacífic de 1915

La versió occidental de Tartària es fonamenta en una interpretació ahistòrica del desenvolupament de l'arquitectura; els seus defensors consideren que certs edificis d'estil clàssic ja demolits com l'Edifici Singer o l'Estació Pennsilvània de Nova York, de la mateixa manera que els pavellons temporals de les Fires Mundials de finals del segle xix i principis del segle xx, eren en realitat construccions d'un vast imperi mundial, Tàrtaria, suprimit de la Història. També altres grans edificacions, des de la Casa Blanca a les piràmides, són atribuïdes a aquesta civilització, suposadament molt avançada, en algunes versions habitada per gegants, el nucli central dels quals era un poderós imperi que hauria ocupat tot el nord d'Àsia, des de la mar Càspia i les muntanyes Urals fins a les costes de l'oceà Pacífic.

Alguns promotors de la idea, afegeixen que Tartària va aconseguir transmetre energia per mitjà d'ones a grans distàncies, tal com intentés fer Tesla, i que les espires de les torres característiques de l'arquitectura russa eren receptors d'aquestes ones; alhora creuen que els pals telegràfics visibles en algunes fotografies antigues són conductors d'aquesta mateixa energia.

Els defensors d'aquesta teoria sostenen que Tàrtaria va aconseguir la pau mundial, però va ser destruïda per inundació de fang. Per cobrir les seves restes i ocultar la seva existència, l'elit va inventar la Primera i Segona Guerres Mundials; tant la Primera Guerra Mundial com la Segona Guerra Mundial es citen com a maneres en què Tartària va ser destruïda i amagada, reflectint la realitat que les extenses campanyes de bombardejos de la Segona Guerra Mundial van destruir molts edificis històrics. A partir de llavors, segons els defensors d'aquesta idea, va tenir lloc un reset o «reinici» de la civilització que va donar origen al món actual.

Entre els qui comparteixen aquesta teoria conspirativa, les fotografies, les il·lustracions i els mapes antics són la principal prova de les seves afirmacions. Consideren que hi ha construccions similars a tot el món, com ara edificis d'estil clàssic amb cúpules, fortaleses en forma d'estrella o palaus amb torres elaborades, que demostren l'existència d'una civilització mundial. Quant als mapes, la ubicació d'un extens territori a Àsia Central i Oriental anomenat Tartària, amb mencions dels seus símbols com a banderes o emblemes, és evidència de la seva existència, així com la seva desaparició, indica que va ser suprimit per interessos ocults.

D'altra banda, segons els seguidors d'aquesta teoria, les fotografies del segle xix semblen mostrar carrers deserts a moltes ciutats i, quan apareixen persones, hi ha un contrast entre la tecnologia, carruatges tirats per cavalls en carrers enfangats, i les elaborades construccions de pedra. La menció del fang és important per a aquests creients, ja que en certes imatges es veuen, sostenen, elements arquitectònics com portes, finestres i arcs que amb prou feines sobresurten del nivell del terra; per la qual cosa suposen que van ser sepultats per una allau de fang.

Crítica

No hi ha proves de l'existència d‟aquesta civilització i tota l'evidència que suposadament la recolza es basa en la malinterpretació d'una sèrie de dades, documents i monuments.

En realitat, segons totes les fonts, Tartària va ser el nom d'un territori d'Àsia Central i Oriental, mal conegut a Europa, poblat per pobles d'origen mongol. Diccionaris i enciclopèdies del segle xvii a segle xix ho esmenten i, com era costum a l'època, li assignen emblemes i fronteres definides que mai no van existir en realitat. Quant als edificis d'estil neoclàssic es van posar de moda a finals del segle xviii i es van difondre per gran part d'Europa i Amèrica juntament amb la Revolució Industrial, mentre que les fortificacions amb bastions en punta, el pla de les quals sembla una estrella, són anteriors i corresponen a l'arquitectura defensiva francesa de Vauban, desenvolupada a partir de l'avenç de les armes de foc de gran abast.

Les Grans Exposicions, o Fires Mundials, es van caracteritzar per la construcció d'edificis efímers i recarregats a l'interior dels quals s'exhibien els avenços tecnològics de l'anomenada Belle Époque. Encara que a les imatges semblin obres imponents, la realitat és que estaven construïts amb materials barats o fàcilment desmuntables, com vidre o acer. Als arxius de les ciutats que van ser seu, o van participar-hi, d'aquestes mostres estan guardats els plànols originals de la major part d'aquestes construccions.

Pel que fa a les fotografies de carrers deserts, cal recordar que les primeres fotografiess no tenien el temps d'exposició suficient per captar les persones, per la qual cosa no hi apareixien. Sobre la presència de «tecnologia antiga» convivint amb edificis moderns la confusió prové de la idea errònia que els grans monuments només es poden construir amb maquinàries ultramodernes i el desconeixement del gran desenvolupament de les tècniques de construcció a partir de l'ús de l'energia del vapor i l'electricitat des de mitjan 1800. Finalment, les imatges d'edificis juntament amb excavacions són registres de la renovació urbana de finals del segle xix i principis del segle xxx, amb la construcció de soterranis i la col·locació al subsòl d'esteses elèctriques o sistemes d'aigua corrent.

En síntesi, la teoria de Tartària és el resultat del desconeixement de l'història moderna i una mala interpretació de l'arquitectura; tot això sumat a la creença en un complot de les anomenades «elits» per mantenir enganyada la població mundial.

Bibliografia

• Cary, John. Cary's New Universal Atlas, containing distinct maps of all the principal states and kingdoms throughout the World. From the latest and best authorities extant (en anglès). Londres: J. Cary, Engraver and Map-seller, No. 181, near Norfolk Street, Strand, 1808. 
• Chochoy, Matthieu. De Tamerlan à Gengis Khan: construction et déconstruction de l'idée d'empire tartare en France du XVIe siècle à la fin du XVIIIe siècle (en francès). Brill, 2022 (Islamicate intellectual history). ISBN 978-9-004-49901-0. 
• Elliott, Mark C. «The Limits of Tartary: Manchuria in Imperial and National Geographies» (en anglès). The Journal of Asian Studies, 59(3), agost 2000. DOI: 10.2307/2658945.
• Gorshenina, Svetlana. L'invention de l'Asie centrale: histoire du concept de la Tartarie à l'Eurasie (en francès). Droz, 2014. ISBN 978-2-600-01788-6. 
• Huc, Évariste. Souvenirs d'un voyage dans la Tartarie, le Thibet et la Chine pendant les années 1844, 1845 et 1846 (en francès), 1853. 
• Kotkin, Stephen «Defining Territories And Empires: From Mongol Ulus To Russian Siberia (1200-1800)» (en anglès). Socio-Cultural Dimensions Of The Changes In The Slavic-Eurasian World [Sapporo: Hokkaido University Slavic Research Center], 1997.
• Maurer, Moritz «Conspirituality and meme culture: transgressive dynamics in right-wing esoteric social media discourse» (en anglès). Religion, febrer 2024. DOI: 10.1080/0048721X.2024.2317865. ISSN: 0048-721X.
• Mead, G.R.S.. Five Years of Theosophy (en anglès). Projecte Gutenberg, 2004. 
• Mortice, Zach «Inside the Tartarian Empire, the QAnon of Architecture» (en anglès). Bloomberg, abril 2021.
• Vermeulen, Han F. Before Boas: The Genesis of Ethnography and Ethnology in the German Enlightenment (en anglès). Albany, NY: University of Nebraska, 2018. 
• Wolff, Larry «The Global Perspective of Enlightened Travelers: Philosophic Geography from Siberia to the Pacific Ocean» (en anglès). European Review of History: Revue Europeenne D'histoire, 13(3), setembre 2006. DOI: 10.1080/13507480600893148.

Vegeu també

• Estret de Tartària
• Hiperbòria
• Nikola Tesla