Primera Guerra Balcànica
| Guerres Balcàniques | |||
|---|---|---|---|
 Situació dels participants abans de la Guerra | |||
| Tipus | guerra  | ||
| Data | 8/10/1912 – 30/05/1913 | ||
| Escenari | Península Balcànica | ||
| Lloc | Balcans | ||
| Causa | Imperi Otomà i Balcans | ||
| Resultat | Victòria de la Lliga Balcànica | ||
| Conseqüència | Imperi Otomà | ||
| Bàndols | |||
| |||
| Comandants | |||
| Forces | |||
| |||
.svg){kind=small}
.svg){kind=small}
La Primera Guerra Balcànica va ser un conflicte armat entre l'Imperi Otomà i els països que conformaven la Lliga Balcànica (Grècia, Sèrbia, Montenegro i Bulgària). S'inicià el 8 d'octubre de 1912 i acabà parcialment el 30 de maig de 1913, amb la batalla d'Adrianòpolis[a] i el Tractat de Londres,[1] que concedí considerables guanys territorials als països de la Lliga. Entre el tractat i la pau definitiva, però, es produïren diferents enfrontaments que s'han anomenat Segona Guerra Balcànica.
Orígens
[modifica]Després de la independència dels diversos estats balcànics respecte a l'Imperi Otomà, durant el segle xix, Sèrbia, Grècia i Montenegro anaren aconseguint guanys territorials. A començaments del segle xx tots aquests estats desitjaven incorporar parts importants de l'Imperi Otomà a la zona de Rumèlia, Albània, Macedònia i Tràcia. Les tensions entre els mateixos estats balcànics per les seves aspiracions contraposades sobre aquests territoris havien disminuït i, d'altra banda, la revolució dels Joves Turcs de juliol de 1908 havia imposat la constitució de 1876 al soldà Abdul Hamid II.[2] Això fou aprofitat per Grècia per annexionar-se Creta, per l'imperi austrohongarès per annexionar-se Bòsnia,[3] i per Bulgària per declarar-se independent.
El setembre de 1911 Itàlia decidí annexionar-se la zona de la Tripolitània, territori ambicionat des de feia temps. L'envaí amb una ràpida ocupació, tot i que la resistència de diverses poblacions allargà el conflicte. Per desencallar-ho, Itàlia decidí atacar Turquia directament amb el bombardeig naval de Beirut i l'ocupació de les illes Espòrades. El govern turc demanà la pau amb el tractat d'Ouchy[4] i cedí algunes de les illes a Itàlia i donà autonomia a la Tripolitània i la Cirenaica; amb tot foren ocupades poc després per Itàlia sense oposició. Els èxits italians davant dels turcs animaren els estats balcànics amb el suport de Rússia,[5] que volia recuperar la seva influència als Balcans. Durant l'any 1912 es firmaren tractats de col·laboració entre Bulgària i Sèrbia (el març), Bulgària i Grècia (el maig) i entre Montenegro i Sèrbia i Bulgària (octubre). Tots aquests passos semblaven dur cap a un enfrontament armat.
La guerra
[modifica].JPG)
El 8 d'octubre de 1912 el Regne de Montenegro inicià les hostilitats, i immediatament els exèrcits búlgar, serbi i grec seguiren els mateixos passos.
Després de la correcció de la frontera búlgara-otomana el 1886 després de la unificació de Bulgària, els otomans controlaven Kardzhali i les muntanyes dels voltants, i el seu exèrcit a la regió es trobava perillosament a prop del ferrocarril que connecta Plovdiv i Harmanli i la base dels exèrcits búlgars que havien d'avançar cap a Tràcia oriental, així que Nikola Ivanov, el comandant del 2n Exèrcit va ordenar a Vasil Delov que empenyés els otomans al sud del riu Arda.[6] Els otomans foren derrotats a la batalla de Kardzhali el 21 s'octubre i es van retirar a Mestanlı deixant enrere grans quantitats de municions i equips mentre els búlgars preparaven les defenses al llarg de l'Arda assegurant el flanc i la rereguarda de l'avanç cap a Adrianòpolis i Constantinoble. L'Alt Comandament otomà va decidir contraatacar l'exèrcit oriental per evitar que els búlgars tallessin el ferrocarril entre Salònica i Dedeağaç, però van ser derrotats de manera aclaparadora a la batalla de Kirk Kilisse el 24 d'octubre.[7] El primer i el tercer exèrcits no van poder perseguir les forces otomanes en retirada i aquests van poder reagrupar-se prenent posicions defensives al llarg de la línia Lüleburgaz - Bunar Hisar i foren derrotats a la batalla de Lüleburgaz el 2 de novembre,[8] mentre Nikola Ivanov posava setge a Adrianòpolis el 3 de novembre, que es completava amb el segon exèrcit serbi de Stepa Stepanović.[9]
Els serbis venceren en la batalla de Kumanovo el 23 i 24 d'octubre[10] i l'exèrcit otomà no va ser capaç d'organitzar la defensa al riu Vardar i es va veure obligat a abandonar Skopje, retirant-se fins a Prilep. El Primer Exèrcit va avançar lentament i va entrar a Skopje el 26 d'octubre, mentre que la resta del Tercer Exèrcit va ser enviat a l'oest de Kosovo i després a través del nord d'Albània fins a la costa adriàtica. El Segon Exèrcit va ser enviat per ajudar els búlgars al setge d'Adrianòpolis, mentre el Primer Exèrcit es preparava per a una ofensiva cap a Prilep i Bitola.[11]
Els grecs aconseguiren ocupar Tessalònica.[12] Quan el Regne de Sèrbia intentava obtenir accés a l'Adriàtic, l'exèrcit serbi va trobar una resistència significativa de la milícia albanesa a la regió de Luma, cosa que va resultar en la derrota de les forces sèrbies i assegurar la costa adriàtica central albanesa,[13] així que els caps polítics albanesos van poder desembarcar a Durrës i procedir amb els seus plans per a l'eventual Declaració d'Independència d'Albània.
Després d'una llarga persecució per tota la Tràcia Occidental, les tropes búlgares liderades pel general Nikola Genev i el coronel Aleksandar Tanev van envoltar el destacament Kırcaali de 10.000 homes sota el comandament de Mehmed Yaver Paixà.[14] Atacats als voltants del poble de Merhamli[b] només uns quants otomans van aconseguir travessar el riu Maritsa. La resta es va rendir l'endemà, el 28 de novembre.
Les forces aliades avançaren cap a Constantinoble, però les Potències Centrals els avisaren que no permetrien una ocupació de la capital i els turcs aconseguiren crear una línia de defensa al voltant de la ciutat, que el primer i tercer exèrcit búlgars combinats, sota el comandament general del tinent general Radko Dimitriev van intentar trencar a Çatalca el 17 de novembre però l'endemà les nombroses baixes van obligar a suspendre l'atac.[15]
La línia de subministrament otomana havia quedat perillosament compromesa i la ruta marítima des de Constança fins a Istanbul es va convertir en vital per als otomans. La marina otomana va imposar un bloqueig a la costa búlgara i el 15 d'octubre, el comandant del creuer otomà Hamidiye va amenaçar de destruir Varna i Balchik, tret que les dues ciutats es rendissin, però el creuer fou greument malmès pels torpediners búlgars a la batalla de Kaliakra i el bloqueig s'alleugerí notablement.[16] Per tal de mantenir la marina otomana confinada a la mar Negra i els Dardanels, l'Armada grega va bloquejar l'entrada de l'estret, i en conseqüència, els turcs van decidir enviar les seves naus per trencar el bloqueig i intentar recuperar el domini de la mar Egea i permetre l'abastiment de les illes que encara romanien en poder seu, sent derrotats a la batalla d'Elli el 16 de desembre de 1912,[17] i ho van tornar a intentar el 18 de gener de 1913 a la batalla de Lemnos, en la flota otomana tornà a ser derrotada i no va tornar a intentar sortir dels Dardanels fins al final de la guerra, deixant el domini de l'Egeu en mans gregues.[18]
El desembarcament de tropes otomanes a la Península de Gal·lípoli per atacar per la rereguarda les tropes que assetjaven Adrianòpolis va ser aturat pels búlgars a la batalla de Bolayır el 8 de febrer.[19]
La Força Aèria Búlgara bombardejà posicions turques a Adrianòpolis mentre que la Força Aèria Grega actuà sobre els Dardanels; fou la primera missió de cooperació aèria naval en la història.[20] En aquestes condicions, el 3 de desembre Turquia demanà l'armistici i es convocà una reunió a Londres. Malgrat tot, el derrocament del govern turc per part d'Enver Bei el gener de 1913 trencà les negociacions, ja que Enver es mostrà decidit a prosseguir la guerra.
El 18 de març de 1913, després que les tropes gregues haguessin capturat gran part de la Macedònia grega, el rei Jordi I de Grècia va ser assassinat amb un tret per l'esquena pel militant socialista Alexandros Schinas a Tessalònica, recentment conquerida.[21]
Les Potències Centrals, que havien decidit que la costa montenegrina s'havia de lliurar al recentment independent regne d'Albània, creat com a país neutral sota administració internacional governada per un noble alemany, Guillem Frederic de Wied, que es va convertir en príncep d'Albània, i van decidir dur a terme un bloqueig per reforçar aquesta decisió mentre Montenegro continuava el setge de Scutari, les Grans Potències van decidir implementar un bloqueig naval, que es va declarar el 10 d'abril de 1913 per evitar que els subministraments i reforços serbis arribessin a la costa albanesa. El bloqueig, que consistia en un "esquadró naval multinacional", va durar del 10 d'abril al 14 de maig de 1913.[22]
Les operacions militars posteriors tampoc afavoriren els turcs, i Bulgària i Sèrbia ocuparen Adrianòpolis i Grècia s'apoderà Janina. Després de la victòria el 30 de maig de 1913 a la Batalla d'Adrianòpolis[23] Turquia tornà a demanar la pau. Aquesta es redactà a Londres. Grècia obtenia Tessalònica, Creta, Lesbos, Quios, i el sud de Macedònia; Sèrbia obtenia el nord de Macedònia i Bulgària obtenia Tràcia i la costa del mar Negre.[24]
Conseqüències
[modifica]
El Tractat de Londres declarava Albània un estat independent, però la major part del seu territori estava ocupat per Sèrbia i Grècia, que només van retirar les seves tropes a contracor. Bulgària estava preparada, si calia, per resoldre per la força les disputes no resoltes amb Sèrbia sobre la divisió del nord de Macedònia i amb Grècia sobre el sud de Macedònia, i va començar a transferir el seu exèrcit de la Tràcia Oriental a les regions en disputa. Sense voler cedir a cap pressió, Grècia i Sèrbia van resoldre les seves diferències mútues i van signar una aliança militar contra Bulgària l'1 de maig de 1913, fins i tot abans que es conclogués el Tractat de Londres, i entre el 19 de maig i l'1 de juny de 1913 van signar un tractat d'"amistat i protecció mútua".[25]
Les diferències s'havien de tancar en una conferència de pau posterior, però aprofitant aquest interval de temps, Bulgària decidí atacar els seus aliats per obtenir guanys territorials que pogués reclamar en la conferència de pau, així les tropes búlgares atacaren els serbis a Macedònia i els grecs a Tessalònica, iniciant l'anomenada Segona Guerra Balcànica.[26]
Notes
[modifica]Referències
[modifica]- ↑ The Treaty of London, 1913 (en anglès) [Consulta: 6 febrer 2009].
- ↑ Cohen, Julia Phillips. Becoming Ottomans Sephardi Jews and Imperial Citizenship in the Modern Era (en anglès). Oxford University Press, 2014, p. 103. ISBN 9780199340415.
- ↑ Clark, Christopher. «Balkan Entanglements». A: The Sleepwalkers: How Europe Went to War in 1914 (en anglès). HarperCollins, 2013, p. 45,559. ISBN 978-0-06-219922-5.
- ↑ «Treaty of Lausanne, October, 1912» (en anglès). Mount Holyoke. [Consulta: 8 setembre 2021].
- ↑ Sondhaus, Lawrence. World War One: The Global Revolution (en anglès). Cambridge University Press, 2011, p.19. ISBN 0521736269.
- ↑ Иванов, Н. «Действията на II армия. ОбсадаДействията на II армия. Обсада и атака на Одринската крепост». A: Балканската война 1912–1913 год. (en búlgar). София, 1924, p. 43-44 (Военна библиотека).
- ↑ Erickson, Edward J. Defeat in detail: the Ottoman Army in the Balkans, 1912–1913 (en anglès). Greenwood, 2003, p. 86, 181. ISBN 978-0-275-97888-4.
- ↑ Erickson, Edward J. Defeat in detail: the Ottoman Army in the Balkans, 1912–1913 (en anglès). Greenwood, 2003, p. 102. ISBN 978-0-275-97888-4.
- ↑ Skoko, Savo; Opačić, Petar. Vojvoda Stepa Stepanović u Ratovima Srbije, 1876–1918. 6. Belgrade: BIGZ, 1990. ISBN 86-13-00453-9.
- ↑ Hall, Richard C. The Balkan Wars 1912-1913: Prelude to the First World War (en anglès). Routledge, 2002, p. 48. ISBN 113458363X.
- ↑ Borislav Ratković, Mitar Đurišić, Savo Skoko. Србија и Црна Гора у балканским ратовима 1912-1913 (en serbi). 2a ed. Београдски издавачко-графички завод, 1972, p. 87.
- ↑ Oikonomou, Nikolaos. «Βαλκανικός Πόλεμος: Οι επιχειρήσεις του ελληνικού στρατού και στόλου». A: Christopoulos, Georgios A. & Bastias, Ioannis K.. Ιστορία του Ελληνικού Έθνους, Τόμος ΙΔ΄: Νεώτερος Ελληνισμός από το 1881 έως το 1913 [Història de la nació grega, volum XIV: l'hel·lenisme modern de 1881 a 1913] (en grec). Atenes: Ekdotiki Athinon, 1977, p. 289–326. ISBN 978-960-213-110-7.
- ↑ Daci, Fatos. «Lufta 9 vjeçare e Dibrës më 1912-1921, si u organizua kryengritja e përgjithshme, masakrat, gjenocidi serb dhe shpërngulja masive» (en al). STO, 24 setembre 2013. [Consulta: 19 agost 2025].
- ↑ Türker Acaroğlu, M. Bulgaristan Türkleri Üzerine Araştırmalar (en turcman). vol.1. Kültür Bakanlığı, 1999, p. 198.
- ↑ Vŭchkov, Aleksandŭr. The Balkan War 1912-1913 (en anglès). Angela, 2005, p. 99-103. ISBN 954-90587-4-3.
- ↑ «Атаката на торпедоносеца "Дръзки" срещу турския крайцер "Хамидие" през Балканската война» (en búlgar). Varna. Arxivat de l'original el 11 de gener 2010. [Consulta: 24 juny 2025].
- ↑ Hall, 2000, p. 64.
- ↑ Hall, 2000, p. 65.
- ↑ «TURKS ROUTED AT BULAIR.; Their Losses in Saturday's said to have been enormous» (en anglès). The New York Times, 11-02-1913. [Consulta: 1 gener 2026].
- ↑ Hellenic Air Force History: Balkan Wars.
- ↑ The Times (en anglès), 19 març 1913, p. 6 [Consulta: 20 agost 2023].
- ↑ Schmidl, Erwin A. «The international operation in Albania, 1913–14» (en anglès). International Peacekeeping, 6, 3, 1999, p. 1-10 [Consulta: 3 febrer 2026].
- ↑ Monroe, Will Seymour. The Page Company. Bulgaria and her people: with an account of the Balkan wars, Macedonia, and the Macedonia Bulgars (en anglès), 1914, p. 114 [Consulta: 6 setembre 2013].
- ↑ Mount Holyoke. The Treaty of London, 1913 (en anglès) [Consulta: 6 febrer 2009].
- ↑ Bataković, Dušan T. «Serbia and Greece in the First World War : an overview». Balkan Studies: Biannual Publication of the Institute for Balkan Studies, vol. 45, 1, 2004, p. 59–80. ISSN: 2241-1674.
- ↑ Hall, 2000, p. 110-112.
Bibliografia
[modifica]- Biondich, Mark «The Balkan Wars: violence and nation-building in the Balkans, 1912–13» (en anglès). Journal of Genocide Research, 18, 4, 2016, p. 389-404.
- Çeku, Ethem «The Policy of Serbian Expansionism, with Specific Reference to Albanians in the Decade Preceding the Balkan Wars» (en anglès). The International History Review, 41, 1, 2019, p. 23-38. DOI: 10.1080/07075332.2017.1402802.
- Clogg, Richard. Historia de Grecia. Cambridge University Press, 1998. ISBN 9788483230404.
- Constant, Stephen. Foxy Ferdinand, Tsar of Bulgaria (en anglès). Franklin Watts, 1980, p. 352. ISBN 9780531099308.
- Crampton, R. J.. Aleksandŭr Stamboliĭski, Bulgaria (en anglès). Haus Publishing, 2009, p. 192. ISBN 9781905791774.
- Crampton, R. J. «The Decline of the Concert of Europe in the Balkans, 1913-1914» (en anglès). The Slavonic and East European Review, 52, 128, 1974, p. 393-419.
- Delis, Panagiotis «Violence and civilians during the Balkan Wars (1912–1913)» (en anglès). Journal of Balkan and Near Eastern Studies, 20, 6, 2018, p. 547-563.
- Erickson, Edward J. Ordered to Die: A History of the Ottoman Army in the First World War. Greenwood Press, 2001. ISBN 0-313-31516-7.
- Erickson, Edward J. Defeat in Detail: The Ottoman Army in the Balkans, 1912-1913. Praeger, 2003, p. 403. ISBN 9780275978884.
- Forster, Edward S. A Short History of Modern Greece, 1821-1956. Methuen, 1958. OCLC 776770547.
- Ginio. Shatterzone of Empires: Coexistence and Violence in the German, Habsburg, Russian, and Ottoman Borderlands (en anglès). Indiana University Press, 2013. ISBN 9780253006394.
- Hall, Richard C. The Balkan Wars, 1912-1913: Prelude to the First World War (en anglès). Routledge, 2000, p. 192. ISBN 9780203138052.
- Hall, Richard C. Bulgaria's road to the First World War (en anglès). East European Monographs, 1996, p. 374. ISBN 088033357X.
- Hall, Richard C. «Bulgaria in the First World War» (en anglès). The Historian, 73, 2, 2011, p. 300–315. DOI: 10.1111/j.1540-6563.2011.00293.x.
- Hall, Richard C. Balkan Breakthrough. The Battle of Dobro Pole 1918. Indiana University Press, 2010. ISBN 978-0-253-35452-5.
- Helmreich, Ernst Christian. The Diplomacy of the Balkan Wars, 1912-1913 (en anglès). Harvard University Press, 1938, p. 524. ISBN 9780674209008.
- Helmreich, Ernst Christian «Montenegro and the Formation of the Balkan League» (en anglès). The Slavonic and East European Review, 15, 44, 1937, p. 426-434.
- Király, Béla; Djordjevíc, Dimitrije. East central European society and the Balkan wars (en anglès). Columbia University Press, 1987. ISBN 9780880330992.
- Leontaritis, George B. Greece and the great powers, 1914-1917 (en anglès). Institute for Balkan Studies, 1974, p. 521. OCLC 642037126.
- Majstorovic, Darko «The 1913 Ottoman Military Campaign in Eastern Thrace: A Prelude to Genocide?» (en anglès). Journal of Genocide Research, 21, 1, 2019, p. 25-46. DOI: 10.1080/14623528.2018.1534979.
- Papacosma, S. Victor. The Military in Greek Politics: The 1909 Coup D'etat (en anglès). Kent State Univ Press, 1979, p. 265. ISBN 9780873382083.
- Papaioannou, Stefan Sotiris. Balkan Wars between the Lines: Violence and Civilians in Macedonia, 1912-1918 (tesi) (en anglès). Universidad de Maryland, 2012. OCLC 844775698.
- Rossos, Andrew «Serbian-Bulgarian Relations, 1903-1914». CanCanadian Slavonic Papersadian Slavonic Papers, 23, 4, 1981, p. 394-408.
- Roudometof, Victor N. «The Social Origins of Balkan Politics: Nationalism, Underdevelopment, and the Nation-State in Greece, Serbia, and Bulgaria, 1880-1920» (en anglès). Mediterranean Quarterly, 11, 3, 2000, p. 144-163.
- Stavrianos, L. S.. The Balkans since 1453 (en anglès). Dryden Press, 1958, p. 970. OCLC 418969.
- Urban, Martin «The Balkans and Austria-Hungary 1908-1912» (en anglès). Prague Papers on History of International Relations, 2014, p. 112-127.
- Wasti, Syed Tanvir «The 1912-13 Balkan Wars and the Siege of Edirne» (en anglès). Middle Eastern Studies, 40, 4, 2004, p. 59-78.
- Yokell, Matthew A. Sold to the highest bidder?: An investigation of the diplomacy regarding Bulgaria's entry into World War I (tesi) (en anglès). University of Richmond, 2010. OCLC 682903532.
Vegeu també
[modifica]
