Pelicà
Pelecanus  | |
|---|---|
 Pelicà blanc comú | |
| Període | |
Oligocè superior - present[1] | |
| Taxonomia | |
| Superregne | Holozoa |
| Regne | Animalia |
| Fílum | Chordata |
| Classe | Aves |
| Ordre | Pelecaniformes |
| Família | Pelecanidae |
| Gènere | Pelecanus Linnaeus, 1758 Pelecanus |
| Nomenclatura | |
| Tipus de | Pelecanidae |
| Enregistrament | |
| |
| Espècies | |
.svg){kind=icon}
Els pelicans (Pelecanidae) són una família d'ocells aquàtics de grans dimensions formada per un sol gènere, Pelecanus, que comprèn 8 espècies.[2][3] Tenen una bossa característica sota el bec, on recullen i emmagatzemen els peixos mentre cacen. Com els altres membres dels pelicaniformes, els quatre dits dels peus estan membranats. Es caracteritzen per tenir un bec llarg i una gran bossa gular, que fan servir per capturar les preses i escórrer l'aigua del contingut recollit abans d'empassar-se'l. Tenen un plomatge predominantment clar, amb l'excepció del pelicà bru i el pelicà peruà. Els becs, les bosses gulars i la pell nua de la cara de tots els pelicans adquireixen colors vius abans de l'època de reproducció.
Les vuit espècies vivents de pelicà tenen una distribució mundial, però fragmentada i dependent de l'estació, que s'estén, en termes de latitud, des dels tròpics fins a la zona temperada. Els pelicans són absents de l'interior amazònic de l'Amèrica del Sud, de les regions polars i de l'alta mar; com a mínim una espècie és coneguda per migrar cap al desert interior del Centre Roig d'Austràlia, després que les pluges abundants hi formin llacs temporals. També s'han observat pelicans blancs al Gran Llac Salat, a l'estat nord-americà d'Utah, a uns 965 km de la costa més propera, la costa pacífica occidental. Igualment, se n'han vist a centenars de quilòmetres terra endins a l'Amèrica del Nord, després d'haver volat cap al nord seguint el riu Mississipí i altres grans cursos fluvials.
Durant molt de temps es va considerar que els pelicans estaven relacionats amb les fregates, els corbs marins, els faetons i els mascarells i piquers, però en realitat estan més estretament emparentats amb el bec d'esclop i l'ocell martell, tot i que aquests dos ocells no són pròpiament cigonyes. Els pelicans se situen dins l'ordre dels Pelecaniformes. Els ibis, els becplaners, els agrons i els bitons també han estat classificats dins aquest mateix ordre. El registre fòssil dels pelicans es remunta com a mínim a fa 36 milions d'anys, a partir de les restes d'un tibiotars recuperades en estrats del final de l'Eocè a Egipte, que presenten una gran semblança amb les espècies modernes de pelicà.[4] Es creu que van evolucionar al Vell Món i que posteriorment es van estendre cap a les Amèriques; aquesta hipòtesi es reflecteix en les relacions dins el gènere, ja que les vuit espècies es divideixen en llinatges del Vell Món i del Nou Món.[5] Aquesta interpretació és reforçada per les proves fòssils dels tàxons més antics de pelicans.[4]
Els pelicans freqüenten cursos i masses d'aigua interiors, però són coneguts sobretot per viure en zones marines i costaneres. S'alimenten principalment de peixos, que capturen amb les seves grans bosses gulars, capbussant-se a l'aigua i atrapant-los a la superfície o a prop de la superfície. Es poden adaptar a graus diversos de salinitat de l'aigua, des de l'aigua dolça i salabrosa fins a l'aigua marina, que és l'entorn més habitual. Són ocells gregaris, que es desplacen en estols, cacen de manera cooperativa i crien en colònies. Quatre espècies de plomatge blanc tendeixen a nidificar a terra, mentre que quatre espècies de plomatge bru o gris ho fan principalment als arbres.[6] La relació entre els pelicans i les persones ha estat sovint conflictiva. Aquests ocells han estat perseguits per la competència percebuda amb la pesca comercial i recreativa.[7] Les seves poblacions han disminuït a causa de la destrucció de l'hàbitat, les molèsties humanes i la contaminació ambiental, i tres espècies són motiu de preocupació conservacionista. També tenen una llarga història de significació cultural en la mitologia i en la iconografia cristiana i heràldica.
Descripció
[modifica]
Els pelicans són ocells molt grossos, amb becs molt llargs caracteritzats per un ganxo corbat cap avall a l'extrem de la mandíbula superior i per una enorme bossa gular unida a la mandíbula inferior. Les fines branques de la mandíbula inferior i els músculs flexibles de la llengua donen a aquesta bossa forma de cistell, útil per capturar peixos i, de vegades, aigua de pluja.[9] Per no dificultar la deglució de peixos grossos, la llengua pròpiament dita és diminuta.[10] Tenen el coll llarg i les potes curtes i robustes, amb peus grans i completament palmats. Tot i que es troben entre els ocells voladors més pesants,[11] són relativament lleugers en relació amb el seu volum aparent gràcies a les bosses d'aire de l'esquelet i de sota la pell, que els permeten surar mantenint el cos elevat sobre l'aigua.[9] La cua és curta i quadrada. Les ales són llargues i amples, ben adaptades per planejar i per aprofitar els corrents ascendents, i presenten un nombre inusualment elevat de plomes de vol secundàries, entre 30 i 35.[12]
Els mascles són generalment més grossos que les femelles i tenen el bec més llarg.[9] L'espècie més petita és el pelicà bru; alguns exemplars no superen els 2,75 kg de pes i els 1,06 m de llargada, amb una envergadura mínima d'uns 1,83 m. Es considera que l'espècie més grossa és el pelicà cresp, que pot arribar fins als 15 kg de pes i 1,83 m de llargada, amb una envergadura màxima de 3 m. El bec del pelicà australià pot arribar als 0,5 m de llargada en mascles grossos,[13] el més llarg de qualsevol ocell.[6]
Els pelicans tenen sobretot un plomatge de colors clars, amb l'excepció del pelicà bru i el pelicà peruà.[14] Els becs, les bosses gulars i la pell nua de la cara de totes les espècies es tornen més brillants abans de l'inici de l'època de reproducció.[15] La bossa gular de la subespècie californiana del pelicà bru esdevé d'un vermell viu i s'esvaeix cap al groc després de la posta dels ous, mentre que la bossa gular del pelicà peruà es torna blava. El pelicà blanc americà desenvolupa un bony prominent al bec que cau quan les femelles ja han post els ous.[7] El plomatge dels pelicans immadurs és més fosc que el dels adults.[14] Els polls acabats de néixer són nus i rosats; al cap de quatre a catorze dies s'enfosqueixen fins a tornar-se grisos o negres, i després desenvolupen una cobertura de plomissol blanc o gris.[16]
Les disseccions anatòmiques de dos pelicans bruns fetes el 1939 van mostrar que els pelicans tenen una xarxa de sacs aeris sota la pell, distribuïts per la superfície ventral, incloent-hi la gola, el pit i la part inferior de les ales, a més de sacs aeris dins els ossos.[17] Els sacs aeris estan connectats amb les vies respiratòries, i el pelicà els pot mantenir inflats tancant la glotis, tot i que no és clar com s'inflen.[17] Aquests sacs aeris proporcionen al pelicà una flotabilitat notable a l'aigua[18] i també poden esmorteir l'impacte del cos contra la superfície de l'aigua quan l'ocell es llança en picat des del vol per capturar peixos.[17] Els sacs aeris superficials també poden contribuir a arrodonir el contorn corporal, especialment a l'abdomen, on els canvis de mida i de posició de les vísceres poden originar protuberàncies superficials. Això permet que les plomes que els cobreixen formin un aïllament tèrmic més eficaç i que es mantinguin en una posició adequada per a una bona aerodinàmica.[17]
Distribució i hàbitat
[modifica]Els pelicans actuals es troben a tots els continents excepte a l'Antàrtida. Habiten principalment regions càlides, tot i que les àrees de reproducció arriben fins a latituds de 45° sud, en el cas dels pelicans australians a Tasmània, i de 60° nord, en el cas dels pelicans blancs americans a l'oest del Canadà.[6] Són ocells d'aigües interiors i costaneres, i són absents de les regions polars, de l'oceà profund, de les illes oceàniques menys les illes Galápagos, de l'interior de l'Amèrica del Sud i també de la costa oriental sud-americana des de la desembocadura del riu Amazones cap al sud.[9] S'han recuperat ossos subfòssils fins al sud de l'illa del Sud de Nova Zelanda,[19] tot i que la seva escassetat i la seva aparició aïllada indiquen que aquestes restes podrien correspondre simplement a exemplars divagants procedents d'Austràlia, tal com passa actualment.[20]
Taxonomia
[modifica]
Segons la classificació del Congrés Ornitològic Internacional (14.1, gener 2024), aquesta família conté un sol gènere, Pelecanus, que conté vuit espècies:[2]
- Pelicà australià (Pelecanus conspicillatus).
- Pelicà blanc americà (Pelecanus erythrorhynchos).
- Pelicà bru (Pelecanus occidentalis).
- Pelicà cresp (Pelecanus crispus).
- Pelicà del Perú (Pelecanus thagus).
- Pelicà bectacat (Pelecanus philippensis)..
- Pelicà rosat (Pelecanus rufescens).
- Pelicà blanc comú (Pelecanus onocrotalus).
El pelicà a la cultura
[modifica]El pelicà va esdevenir un símbol de l'eucaristia a l'edat mitjana, ja que les llegendes afirmaven que se sacrificaven i donaven la seva pròpia carn a les cries perquè no passessin gana si faltava el menjar. Per aquest motiu els pelicans apareixen en molts vitralls gòtics, sobretot del nord d'Europa, i són l'emblema del servei irlandès de transfusions.
L'escriptor John Grisham denominà una de les seves novel·les de ficció «L'informe Pelicà» un thriller al voltant d'un document que argumentava la defensa d'un espai natural contra els interessos de la indústria petroliera el 1993 Alan J. Pakula en dirigí una taquillera versió cinematogràfica protagonitzada per Julia Roberts i Denzel Washington.
Referències
[modifica]- ↑ Entrada «Pelecanus (pelican)» de la Paleobiology Database (en anglès). [Consulta: 19 febrer 2024].
- 1 2 «Ibis, spoonbills, herons, Hamerkop, Shoebill, pelicans» (en anglès). IOC World Bird List Version 14.1. International Ornithologists' Union, 01-01-2024. [Consulta: 18 febrer 2024].
- ↑ del Hoyo, Josep. All the birds of the world (en anglès). Barcelona: Lynx editions, 2020, p. 212. ISBN 978-84-16728-37-4.
- 1 2 El Adli, Joseph J.; Wilson Mantilla, Jeffrey A.; Antar, Mohammed Sameh M.; Gingerich, Philip D. «The earliest recorded fossil pelican, recovered from the late Eocene of Wadi Al-Hitan, Egypt» (en anglès). Journal of Vertebrate Paleontology, 41, 1, 02-01-2021, p. e1903910. Bibcode: 2021JVPal..41E3910E. DOI: 10.1080/02724634.2021.1903910. ISSN: 0272-4634.
- ↑ Kennedy, Martyn; Taylor, Scott A.; Nádvorník, Petr; Spencer, Hamish G. «The phylogenetic relationships of the extant pelicans inferred from DNA sequence data» (en anglès). Molecular Phylogenetics and Evolution, 66, 1, 2013, p. 215–222. Bibcode: 2013MolPE..66..215K. DOI: 10.1016/j.ympev.2012.09.034. PMID: 23059726.
- 1 2 3 Nelson, J. Bryan; Schreiber, Elizabeth Anne; Schreiber, Ralph W. «Pelicans». A: Firefly Encyclopedia of Birds (en anglès). Richmond Hill, Ontario: Firefly Books, 2003, p. 78–81. ISBN 1-55297-777-3.
- 1 2 Keith, James O. «An Overview of the American White Pelican» (en anglès). Waterbirds, 28, Special Publication 1: The Biology and Conservation of the American White Pelican, 2005, p. 9–17. DOI: 10.1675/1524-4695(2005)28[9:aootaw]2.0.co;2. JSTOR: 4132643.
- ↑ «Brown Pelican breeding and nesting habits» (en anglès). Florida Wildlife Viewing. M. Timothy O'Keefe. [Consulta: 5 agost 2012].
- 1 2 3 4 Handbook of Australian, New Zealand and Antarctic Birds. Volume 1, Ratites to Ducks (en anglès). Marchant, S.; Higgins, P. J. (coordinadors). Melbourne, Victoria: Oxford University Press, 1990, p. 737–738. ISBN 0-19-553068-3.
- ↑ Beebe, C. William. The Bird, its Form and Function (en anglès). New York: Dover Publications, 1965.
- ↑ Elliott (1992), p. 290.
- ↑ Perrins, Christopher M. The Princeton Encyclopedia of Birds (en anglès). Princeton University, 2009, p. 78. ISBN 978-0-691-14070-4.
- ↑ Handbook of Australian, New Zealand and Antarctic Birds. Volume 1, Ratites to Ducks (en anglès). Marchant, S.; Higgins, P. J. (coordinadors). Melbourne, Victoria: Oxford University Press, 1990, p. 746. ISBN 0-19-553068-3.
- 1 2 Steele, John H.; Thorpe, Steve A.; Turekian, Karl K. Marine Biology: A Derivative of the Encyclopedia of Ocean Sciences (en anglès). Londres: Academic Press, 2010, p. 524–530. ISBN 978-0-08-096480-5.
- ↑ Encyclopedia of Birds (en anglès). New York: Facts on File, 1998, p. 53–54. ISBN 0-8160-1150-8.
- ↑ A Dictionary of Birds (en anglès). Calton, United Kingdom: Poyser, 1985, p. 443. ISBN 0-85661-039-9.
- 1 2 3 4 Richardson, Frank «Functional Aspects of the Pneumatic System of the California Brown Pelican» (en anglès). The Condor, 41, 1, 1939, p. 13–17. DOI: 10.2307/1364267. JSTOR: 1364267 [Consulta: 22 febrer 2013].
- ↑ Bumstead, Pat. Canadian Feathers: a Loon-atics Guide to Anting, Mimicry and Dump-nesting (en anglès). Calgary, Alberta: Simply Wild Publications, 2001, p. 129. ISBN 0-9689278-0-7.
- ↑ Gill, Brian James. New Zealand's Extinct Birds (en anglès). Londres: Random Century, 1991, p. 46. ISBN 1-86941-125-0.
- ↑ Gill, B. J.; Tennyson, A. J. D. «New fossil records of pelicans (Aves: Pelecanidae) from New Zealand» (en anglès). Tuhinga: Records of the Museum of New Zealand Te Papa Tongarewa, 13, 2002, p. 39–44 [Consulta: 25 gener 2017].
