Otídids
Otididae  | |
|---|---|
 Pioc salvatge kori | |
| Taxonomia | |
| Superregne | Holozoa |
| Regne | Animalia |
| Fílum | Chordata |
| Classe | Aves |
| Ordre | Otidiformes |
| Família | Otididae Rafinesque, 1815 Otididae |
.svg){kind=icon}
Els otídids (Otididae) són l'única família d'ocells, actualment classificada com l'única de l'ordre dels otidiformes (Otidiformes),[1] encara que durant molt temps s'havien inclòs dins de l'ordre dels gruïformes (Hackett i col. 2008).[2] Són ocells voladors de mida mitjana a gran,[1] d'entre 35 i 135 cm,[3] que es caracteritzen per un coll i potes llargues. Solen habitar zones àrides.
Entre les espècies de la família als Països Catalans es poden trobar el pioc (Otis tarda), que nia a la depressió central catalana,[4] i el sisó (Tetrax tetrax) al pla de Lleida.[5]
Etimologia i nomenclatura
[modifica]Otídids és la simple adaptació del nom científic Otididae, que alhora és el plural del nom del gènere nominotípic, Otis. Les espècies que formen aquesta família es coneixen per noms vernacles com pioc, pioc salvatge, sisó, sit o hubara.[6]
Morfologia
[modifica]Es tracta d'aus terrestres bastant grans que fan entre 35 i 135 cm de llargària però tenen la capacitat de volar. De potes llargues, distintivament escamades en forma de xarxa,[7] i coll llarg. Les dues espècies més grans, el pioc salvatge kori (Ardeotis kori) i el pioc salvatge eurasiàtic (Otis tarda) són les aus voladores més pesades del món. En aquestes dues espècies, els mascles poden arribar a pesar més de 20 kg. L'espècie de menor mida és el sisó menut (Eupodotis humilis), d'uns 35 cm i 600 g de pes. Tenen les ales amples i llargues, amb patrons de plomatge cridaners en vol.
Tenen els peus amb tres dits molt curts dirigits endavant, units en la base per una curta membrana i amb les ungles aplanades en l'extrem. Els tarsos són alts i forts. Tenen el bec curt i lleugerament rom a la punta.[8] També es pot destacar que els manca la glàndula uropigial. Normalment es tracta d'espècies que presenten un important dimorfisme sexual.[9]
Ecologia i etologia
[modifica]Caminen amb pas ferm sobre les seves fortes potes i dits grossos, picotejant a la recerca de menjar al seu pas. Es consideren animals omnívors, mengen fulles, llavors, tubercles, insectes i petits vertebrats.
La majoria prefereixen córrer o caminar a volar. Moltes espècies realitzen interessants exhibicions d'aparellament, com inflar els sacs de la gola o elevar crestes emplomades elaborades. La femella pon de tres a cinc ous foscos i clapejats en una esquerda del sòl i els cova sola[10] unes tres setmanes, entre mitjans d'abril i mitjans de juny. Fan els seus nius a terra, per la qual cosa els seus ous i cries solen ser molt vulnerables a la depredació per lo que són animals nidífugs.
Són gregàries fora de l'època de cria, però són molt cautes i és difícil acostar-s'hi en els hàbitats oberts en què se solen trobar.[11] La majoria de les espècies estan en perill a causa de la pèrdua de l'hàbitat i de la caça, fins i tot on estan protegits.
Hàbitat i distribució
[modifica]Ocupen diversos tipus d'hàbitats des de boscos secs i zones descobertes de matolls alts, passant per la sabana i l'estepa, fins a paisatges semidesertics o a la perifèria dels deserts.[8] Moltes es localitzen a l'Àfrica: el gènere Lissotis (dues espècies), Neotis (quatres espècies), Lophotis (tres espècies), Heterotetrax (tres espècies), Afrotis (dues espècies) i Eupodotis (dues espècies) es troben confinades a la regió afrotròpica mentre que Ardeotis té dues espècies en aquesta zona (una que penetra també en la península Aràbiga), una en el subcontinent indi i una a Austràlia. Tetrax, Otis i el gènere Chlamydotis (dues espècies) ocupen la zona paleàrtica però també tenen poblacions al nord de l'Àfrica. Solament Sypheotides i Houbaropsis es distribueixen exclusivament fora d'Àfrica, en el subcontinent indi i Cambodja.[8]
Evolució
[modifica]La datació genètica indica que els otídids van aparèixer fa aproximadament 30 milions d'anys al sud o est d'Àfrica, des d'on es van dispersar cap a Euràsia i Austràlia.[12] Tanmateix, el seu registre fòssil tan sols es remunta fins al Miocè mitjà, fa aproximadament 16 milions d'anys.[13]
| Registre fòssil[13] | |||
|---|---|---|---|
| Localitat | País | Temps | Espècie/s |
| Formació de Maboko | Kenya | Languià | Otididae indet. |
| Formació dels Colombacci | Itàlia | Messinià | Otididae indet. |
| Ahl al Oughlam | Marroc | Pliocè superior | Otididae indet. |
| Mulhuli-Amo | Eritrea | Plistocè inferior | Ardeotis kori |
| Borsod-Abaúj-Zemplén | Hongria | Plistocè inferior | Otis lambrechti |
| Pirro Nord | Itàlia | Calabrià | Otis tarda i Tetrax tetrax |
| Várhegy | Hongria | Plistocè mitjà | Otis tarda i Tetrax tetrax |
| Sicília | Itàlia | Plistocè mitjà | Otis tarda i Tetrax tetrax |
| Tornewton Cave | Regne Unit | Plistocè superior | Tetrax tetrax |
| Bir Tarfawi | Egipte | Plistocè superior | Chlamydotis undulata i Neotis denhami |
| Cova del Diuktai | Rússia | Plistocè superior | Otis tarda |
| Cueva del Viento | Espanya | Plistocè superior | Chlamydotis undulata[14] |
| Cova 1 de Klissura | Grècia | Holocè | Otis tarda |
| Cova Frankhthi | Grècia | Holocè | Otis tarda |
| Monte Leone | França | Holocè | Tetrax tetrax |
| Alcáçova de Santarém | Portugal | Holocè | Otis tarda i Tetrax tetrax[15] |
Contacte amb l'home
[modifica].jpg)
En algunes pintures rupestres prehistòriques ja es poden veure representats grans otídids. En el cinquè capítol de la seva Anàbasi, Xenofont esmenta que el grecs caçaren piocs a la riba dreta de l'Eufrates.[16] En el cas d'Europa, durant els darrers segles, tant el sisó com el pioc es van beneficiar de la desforestació i la creació de paisatges cultivats. Ambdues espècies eren considerades com una plaga perquè es menjaven els cultius. Al segle xviii i encara al xix el pioc salvatge era una au molt comuna a tot Europa Central, i fins i tot es considerava una molèstia.[17] El declivi dramàtic patit per aquesta espècie el segle xx és degut principalment a l'ús de pesticides, a la industrialització de l'agricultura i la cacera. A Europa, el pioc salvatge està completament extint a Suïssa, Polònia, Suècia i Gran Bretanya.[18] D'altra banda, moltes espècies a l'Àfrica són molt populars perquè segueixen eixams de llagostes migratòries i les destrueixen. La caça d'otídids amb falcons té una llarga tradició a la península aràbiga.
Taxonomia
[modifica],_Castuera,_Extremadura,_Spain.jpg)
Aquesta família està formada per 12 gèneres amb 26 espècies:[19]
- Gènere Afrotis, amb dues espècies:
- Afrotis afra - sisó negre meridional
- Afrotis afraoides- sisó negre septentrional
- Gènere Ardeotis, amb quatre espècies:
- Ardeotis arabs- pioc salvatge del Sahel
- Ardeotis kori - pioc salvatge kori
- Ardeotis nigriceps- pioc salvatge de l'Índia
- Ardeotis australis- pioc salvatge australià
- Gènere Chlamydotis, amb dues espècies:
- Chlamydotis undulata - hubara africana
- Chlamydotis macqueenii - hubara asiàtica
- Gènere Eupodotis, amb dues espècies:
- Eupodotis senegalensis - sisó de capell
- Eupodotis caerulescens - sisó blau
- Gènere Heterotetrax, amb tres espècies:
- Heterotetrax vigorsii - sisó del Karoo
- Heterotetrax rueppellii - sisó de Rüppell
- Heterotetrax humilis - sisó menut
- Gènere Houbaropsis, amb una espècie:
- H. bengalensis - sisó de Bengala
- Gènere Lissotis, amb dues espècies:
- Lissotis melanogaster - sisó ventrenegre
- Lissotis hartlaubii - sisó de Hartlaub
- Gènere Lophotis, amb tres espècies.
- Lophotis savilei - sisó del Sahel
- Lophotis gindiana - sisó d'Oustalet
- Lophotis ruficrista - sisó crestat
- Gènere Neotis, amb quatre espècies.
- Neotis ludwigii - pioc de Ludwig
- Neotis denhami - pioc de Denham
- Neotis heuglinii -pioc de Heuglin
- Neotis nuba -pioc de Núbia
- Gènere Otis, amb una espècie:
- Otis tarda - pioc salvatge
- Gènere Sypheotides, amb una espècie:
- Sypheotides indicus- sisó emplomallat
- Gènere Tetrax, amb una espècie:
- Tetrax tetrax - sisó comú
- Gèneres extints:
- Gènere †Gryzaja Zubareva 1939
- †Gryzaja odessana Zubareva 1939
- Gènere †Ioriotis Burchak-Abramovich & Vekua 1981
- †Ioriotis gabunii Burchak-Abramovich & Vekua 1981
- Gènere †Miootis Umanskaya 1979
- †Miootis compactus Umanskaya 1979
- Gènere †Pleotis Hou 1982
- †Pleotis liui Hou 1982
Estat de conservació
[modifica].JPG)
Els otídids són gregaris fora de l'època de cria, però són molt cautelosos i espantadissos en els hàbitats oberts que prefereixen.[20] La majoria de les espècies es troben en declivi o en perill d'extinció a causa de la caça i la destrucció del seu hàbitat, fins i tot allà on se suposa que estan protegides.
La susceptibilitat a qualsevol mínima pertorbació és una de les causes principalment del seu declivi, especialment a les parts septentrionals de la distribució de la família, on l'expansió de l'agricultura redueix cada vegada més les extensions d'herba naturals. Els otídids grossos són menys vulnerables a les alteracions ambientals: no haurien pogut colonitzar Europa si l'ésser humà no hagués talat els boscos, però la mecanització de les pràctiques agrícoles i l'extensió dels monocultius amb l'ús d'herbicides i fertilitzants han resultat desastroses.[21] La transformació dels terrenys esteparis en finques ben conreades en reduí la població russa, a les dècades del 1970 i del 1980, de 8.650 individus a menys de 3.000.
Precisament aquesta pèrdua de territoris verges ha tingut un impacte demolidor sobre les tres espècies índies. Dues espècies es troben en perill crític: el sisó de Bengala sobreviu exclusivament en un grapat d'àrees protegides escampades al llarg dels contraforts de l'Himàlaia, mentre que el sisó emplomallat sembla ara confinat a minúscules parcel·les d'herba a l'extrem occidental de l'Índia, mantingudes com a reserves de pastura, però sense cap altra mesura de protecció. Als vessants himalaians, les praderies han donat pas a les plantacions de te, mentre que a l'Índia occidental han estat transformades en terres de pastura; en tots dos casos, els otídids no han aconseguit superar el xoc.[21]
Referències
[modifica]- 1 2 Lovette i Fitzpatrick, 2016, p. 45.
- ↑ Els otídids a la classificació de la COI Arxivat 2013-10-15 a Wayback Machine. (anglès)
- ↑ «otídids». Gran Enciclopèdia Catalana. Grup Enciclopèdia Catalana. [Consulta: 31 març 2026].
- ↑ Història natural dels Països Catalans Vol 12, Ocells. Barcelona: Fundació Enciclopèdia Catalana, 1984, p. 173-175. ISBN 84-85194-76-4.
- ↑ «Sisó». Parcs naturals de Catalunya, 23 gener 2024. [Consulta: 30 setembre 2025].
- ↑ «Diccionari dels ocells del món». Fundació Barcelona Zoo, Institut Català d'Ornitologia i TERMCAT, 2017-2023. [Consulta: 31 març 2026].
- ↑ «Otididae - Bustards» (en castellà). Birds of the World. [Consulta: 17 setembre 2025].
- 1 2 3 Bretagnolle, Vincent; Traba, Juan; Morales, Manuel B. Little Bustard: Ecology and Conservation (en anglès). Springer Nature, 2022-03-23, p. 9. ISBN 978-3-030-84902-3.
- ↑ Fairbairn, Daphne J.; Blanckenhorn, Wolf U.; Székely, Tamás. Sex, Size and Gender Roles: Evolutionary Studies of Sexual Size Dimorphism (en anglès). OUP Oxford, 2007-07-05, p. 243. ISBN 978-0-19-920878-4.
- ↑ Archibald, George W; Forshaw, Joseph (eds). Encyclopaedia of Animals: Birds (en anglès). Londres: Merehurst Press, 1991, p. 98–99. ISBN 1-85391-186-0.
- ↑ Bota, Gerard. Ecology and Conservation of Steppe-land Birds (en anglès). Lynx Edicions, 2005. ISBN 978-84-87334-99-3.
- ↑ Pitra, Christian; Lieckfeldt, Dietmar; Frahnert, Sylke; Fickel, Joerns «Phylogenetic relationships and ancestral areas of the bustards (Gruiformes: Otididae), inferred from mitochondrial DNA and nuclear intron sequences» (en anglès). Molecular Phylogenetics and Evolution, 23, 1, 4-2002, p. 63-74. DOI: 10.1006/mpev.2001.1078. ISSN: 1055-7903. PMID: 12182403.
- 1 2 Entrada «Otididae» de la Paleobiology Database (en anglès). [Consulta: 31 març 2026].
- ↑ Martín, A. «Chlamydotis undulata fuertaventurae (Avutarda hubara)» (en castellà). Associació per a la Conservació de la Biodiversitat Canària, 01-06-2020.
- ↑ Davis, S. J. M. «Faunal remains from Alcáçova de Santarém, Portugal» (en anglès). Trabalhos de Arqueologia, 43, 2006, p. 1-144.
- ↑ Grant, 1871, p. 17.
- ↑ A. E. Brehm, Das Leben der Vögel, 2. Aufl., Glogau 1867, S. 556 ff.
- ↑ {{{autor}}} ({{{any}}}). "{{{títol}}}." {{{any}}} Llista Vermella de la UICN. Unió Internacional per a la Conservació de la Natura, edició {{{any}}}. [Consulta: {{{consulta}}}]
- ↑ Josep del Hoyo i J. Nigel. Illustrated checklist of the birds of the world. Vol.1, Non passerines. Lynx Edicions, 2014. ISBN 978-84-96553-94-1
- ↑ Bota, G.; J. Camprodon; S. Mañosa; M.B. Morales (editors). (2005). Ecology and Conservation of steppe-land birds. Lynx Editions. ISBN 84-87334-99-7
- 1 2 Collar, Nigel J. Bateman, Graham. Animal Kingdom: Birds 1 (en anglès). Equinox Limited, 1985, p. 152-155.
Bibliografia
[modifica]- Grant, A. Xenophon (en anglès). William Blackwood and Sons, 1871.
- Lovette, I. J.; Fitzpatrick, J. W. Handbook of Bird Biology (en anglès). 3a edició. Laboratori Cornell d'Ornitologia, 2016. ISBN 9781118291047.
Enllaços externs
[modifica]
- Informació sobre 26 espècies d'otídids (francès) i (anglès)
- Taxonomicon (anglès)
- Fotografies i descripció d'aquesta família d'ocells (anglès)
