Charles-Marie Widor
.jpg?lang=ca)
Charles-Marie Widor (Lió, 22 de febrer de 1844 – París, 12 de març de 1937) fou un compositor, organista i pedagog musical francès, conegut sobretot per haver elevat l'orgue a una dimensió simfònica.
Biografia
[modifica]El seu avi, Jean Widor (1775–1854), era constructor d’orgues per a la companyia Callinet a Rouffach; el seu pare, François-Charles (1811–1899), i el seu germà, Paul (1847–1930), eren organistes de l’església de Saint-François-de-Sales de Lió.[1]
Després de rebre les primeres nocions musicals del seu pare, músic amateur, als 11 anys va esdevenir organista al Collège des Jésuites de la Trinité de Lió, on es va graduar el 1862 amb un títol en estudis clàssics.[1] El jove prodigi va prosseguir la seva formació de forma privada d'orgue amb l’organista Jacques-Nicolas Lemmens i contrapunt, fuga i composició amb François-Joseph Fétis.[1] Lemmens era una figura molt prestigiosa al Conservatori de Brussel·les, i la seva formació es remuntava indirectament a la tradició de Johann Sebastian Bach, ja que havia estudiat amb un músic que n’havia estat deixeble.[2] En acabar els estudis el 1860 assolí la plaça d'organista de l'església de Saint-François-de-Sales de Lió.[3]
En tornar a París, el constructor d'orgues Aristides Cavaillé-Coll, un amic íntim de la família, va promoure ael jove virtuós i el va presentar a Liszt, Rossini i Saint-Saëns. Ja un dels organistes més formidables del seu temps, Widor va participar en les inauguracions dels orgues de Notre-Dame i La Trinité, i el 1869 es va convertir en l'assistent de Saint-Saëns a la Madeleine. Un any més tard, amb el suport de les recomanacions de Gounod i Cavaillé-Coll, Widor va ser nomenat successor de Lefébure-Wély com a titular de Saint-Sulpice, un càrrec que va ocupar durant els següents 64 anys.[2]
Amb només 25 anys, Widor ocupava ja el càrrec d’organista més prestigiós de França. L’orgue de Saint-Sulpice, construït per Cavaillé-Coll, era una autèntica obra mestra i un element central en la renovació de la tradició organística francesa. De concepció clarament simfònica, aquest instrument oferia un so més càlid i una riquesa de registres que ampliava enormement les possibilitats tímbriques. Aquest nou model d’orgue, amb una veritable paleta orquestral i una gran capacitat per a transicions dinàmiques progressives, va estimular Widor a escriure deu simfonies per a orgue d’una gran ambició. Entre aquestes, destaquen la Simfonia gòtica (1895) i la Simfonia romana (1900), on el seu domini del cant pla i la seva sensibilitat pel contrapunt es combinen amb una gran eficàcia expressiva.[2]
Després de la mort de César Franck el 1890, Widor va assumir la classe d’orgue al Conservatori de París, i el 1896 va passar a ensenyar composició en la mateixa institució substituint a Théodore Dubois.[2] En aquesta càtedra tingué molts alumnes que després serien artistes coneguts.[4] Entre els seus alumnes hi figuren noms destacats com Marcel Dupré, Louis Vierne, Charles Tournemire, Darius Milhaud, Alexander Schreiner, Albert Schweitzer, Edgard Varèse o el canadenc Henri Gagnon. A més, com a organista i improvisador de primer nivell, va desenvolupar una intensa activitat concertística per tota Europa.[2]
Organista eminent, compositor de mèrit i erudit musicògraf, l'obra de Widor, és molt variada. Entre les seves composicions per a orgue hi figuren en primer lloc 10 sonates, a les quals pel seu desenvolupament i amplitud el seu autor anomenà justament simfonies. La resta de la seva producció comprèn tres simfonies per a orquestra; igual nombre de concerts per a piano i violoncel; Une nuit de Walpurgis per a orgue i cor; un trio i un quintet per a instruments d'arc amb piano; melodies; cors; duets; el Salm 62 per a dos orgues, dos cors i orquestra; una Missa, a dos cors amb dos orgues; nombrosos motets; Conte d'avril, música d'escena; Les Jacobites, música d'escena per l'obra de Coppée (1885); La Korrigane, ballet; Jeanne d'Arc, pantomima (1890); Nerto, òpera vers el text de Mistral; Les pêcheurs de Saint-Jean, òpera (1905); Ouverture espagnole, per a orquestra; Coral i variacions, per a dues arpes i orquestra, etc. Com a musicògraf se li deu: La musique grecque et les chants de l'eglise latine; l'orgue moderne, antologia d'obres modernes per a orgue i diversos estudis i prefacis.
Widor era considerat una figura d’una gran cultura i amplíssima erudició, i el 1921, juntament amb Francis Casadesus,[1] va impulsar la creació del Conservatori Americà de Fontainebleau. En va assumir la direcció fins al 1934, any en què el relleu va passar a Maurice Ravel. La seva revisió del Traité d’instrumentation de Berlioz, publicada el 1904 com a Technique de l’Orchestre moderne, es va convertir en una obra de referència per als compositors francesos.[5]
Widor va desplegar una intensa activitat internacional al llarg de la seva carrera, amb nombroses gires que el van portar a països com Portugal (1865), Anglaterra (1865, 1888, 1890), els Països Baixos (1886), Suïssa (1894), Alemanya (1895, 1899, 1921), Rússia (1896, 1901, 1903) i Itàlia (1898), a més d’una actuació a Varsòvia el 1901. Les seves darreres aparicions públiques com a organista van tenir lloc el 1932 —el 10 de juny a París i, uns mesos més tard, a Salzburg—, mentre que la seva última intervenció com a director es produí el 19 d’abril de 1934, també a París.[1]
Ja amb 76 anys, es va casar amb Mathilde de Montesquiou-Fézensac, pertanyent a una de les nissagues aristocràtiques més antigues i destacades d’Europa.
El 1933 va patir un ictus que el va obligar a abandonar el seu lloc a Saint-Sulpice. Va morir a París el 12 de març de 1937, als 93 anys.[2]
Obres
[modifica]Obres instrumentals
[modifica]Peces orquestrals
[modifica]- Simfonia núm. 1 op. 16 (1870, Durand)
- Concert per a piano i orquestra núm. 1 op. 39 (1876, Hamelle)
- Concert per a violoncel i orquestra op. 41 (1882, Hamelle)
- Simfonia per a orgue i orquestra op. 42a (1882, A-R Editions)
- Cant secular per a soprano solista, cor i orquestra op. 49
- Simfonia núm. 2 op. 54 (1886, Heugel)
- Maître Ambros per a orquestra op. 56 (Hamelle)
- La nit de Walpurgis – poema simfònic op. 60 per a cor i orquestra (1887, Hamelle)
- Fantasia per a piano i orquestra op. 62 (1889, Durand)
- Conte d’abril per a orquestra op. 64 (Heugel)
- Simfonia núm. 3 per a orgue i orquestra op. 69 (1894, Schott)
- Coral i variacions per a arpa i orquestra op. 74 (1900, Leduc)
- Concert per a piano i orquestra núm. 2 op. 77 (1906, Heugel)
- Sinfonia sacra per a orgue i orquestra op. 81 (1908, Otto Junne)
- Simfonia antiga per a solistes, cor, orgue i orquestra op. 83 (1911, Heugel)
- La Korrigane per a orquestra WoO (1880, Heugel)
- Obertura espanyola per a orquestra WoO (1897, Heugel)
Orgue sol
[modifica]- Simfonia per a orgue núm. 1 op. 13 núm. 1 (1872, Hamelle)
- Simfonia per a orgue núm. 2 op. 13 núm. 2 (1872, Hamelle)
- Simfonia per a orgue núm. 3 op. 13 núm. 3 (1872, Hamelle)
- Simfonia per a orgue núm. 4 op. 13 núm. 4 (1872, Hamelle)
- Marxa americana (transcripció de Marcel Dupré: núm. 11 dels 12 Feuillets d’Album op. 31, Hamelle)
- Simfonia per a orgue núm. 5 op. 42 núm. 1 (1887, Hamelle)
- Simfonia per a orgue núm. 6 op. 42 núm. 2 (1887, Hamelle)
- Simfonia per a orgue núm. 7 op. 42 núm. 3 (1887, Hamelle)
- Simfonia per a orgue núm. 8 op. 42 núm. 4 (1887, Hamelle)
- Marxa nupcial op. 64 (1892) (transcripció de Conte d’abril, Schott)
- Simfonia per a orgue núm. 9 «Gòtica» op. 70 (1895, Schott)
- Simfonia per a orgue núm. 10 «Romànica» op. 73 (1900, Hamelle)
- Bach’s Memento (1925, Hamelle)
- Suite llatina op. 86 (1927, Durand)
- Tres noves peces op. 87 (1934, Durand)
Música de cambra
[modifica]- Quintet amb piano op. 7 (1890, Hamelle)
- Serenata op. 10 (1883, Hamelle) – piano, flauta, violí, violoncel i harmònium
- Serenata op. 10 – violí, violoncel i piano (Hamelle)
- Serenata op. 10 – violí i piano (arr. Bordes) (Hamelle)
- Serenata op. 10 – violoncel i piano (arr. Delsart) (Hamelle)
- Serenata op. 10 – violí, violoncel i piano (Hamelle)
- Vals op. 11 núm. 1 – violí i piano (Hamelle)
- Vals improvisat op. 15 núm. 16 – violí i piano (Hamelle)
- Trio per a piano, violí i violoncel op. 19 (1875, Hamelle)
- Suite op. 21 núm. 1-3 – piano i violí (Hamelle)
- 3 peces op. 21 – violoncel i piano (Hamelle)
- Vals op. 26 núm. 6 – piano i violí (Hamelle)
- Suite op. 34 – flauta i piano (1898, Heugel)
- Toccata op. 42 núm. 1 (transcripció del 5è moviment de la Simfonia per a orgue núm. 5) (Hamelle)
- Sonata op. 50 – violí i piano (Hamelle)
- Vesprades d’Alsàcia – 4 duos op. 52 – violí, violoncel i piano (1908, Hamelle)
- Cavatina op. 57 – violí i piano
- Quartet per a violí, viola, violoncel i piano op. 66 (1891, Durand)
- Quintet per a 2 violins, viola, violoncel i piano op. 68 (1896, Durand)
- Introducció i Rondo op. 72 – clarinet i piano (1898, Leduc)
- Suite op. 76 – violí i piano (Hamelle)
- Sonata op. 79 – violí i piano (Heugel)
- Sonata op. 80 – violoncel i piano (Heugel)
- Salvum fac populum tuum op. 84 – 3 trompetes, 3 trombons, percussió i orgue (Heugel)
- Humoresca – violí, violoncel i piano
- 4 peces – violí, violoncel i piano (1890)
- 6 duos – piano i harmònium (1891, Pérégally & Parvy Fils)
- Serenata – piano i harmònium (1905, Schott)
- 4 duos – violí, violoncel i piano (1908)
- 3 peces – oboè i piano (1891)
- Suite – violoncel i piano (1912)
- Suite florentina – flauta o violí i piano (1920)
Piano sol
[modifica]- Aires de ballet op. 4 (Hamelle)
- Scherzo brillant op. 5
- Serenata op. 6
- La pregària op. 7
- L’oriental, scherzo op. 8
- Caprici op. 9
- Serenata op. 10 (Hamelle)
- 3 valsos op. 11 (Hamelle)
- Impromptu op. 12 (Hamelle)
- 6 peces de saló op. 15 (1872, Hamelle)
- Preludi, andante i final op. 17
- Escenes de ball op. 20
- 6 valsos característics op. 26 (1877, Hamelle)
- 12 fulls d’àlbum op. 31 (1877, Hamelle)
- Conte de tardor op. 42 núm. 1 (1904, Hamelle) (transcripció del segon moviment de la Simfonia per a orgue núm. 5)
- Toccata op. 42 núm. 1 (transcripció del 5è moviment de la Simfonia per a orgue núm. 5) (Hamelle)
- Al bosc op. 44
- Romança op. 46
- Suite polonesa op. 51 (1885, Hamelle)
- Suite op. 58 (1887)
- Carnaval op. 61
- Suite escocesa op. 78 (1905)
- Variacions de concert sobre un tema original (1867)
- La barca (fantasia italiana) (1877, Durand)
- La corricolo (fantasia italiana) (1877, Durand)
- Scherzo-valsa (1878, Durand)
- Filadora (1909)
- Fuga sobre el nom de Haydn, composta per a l’Hommage à Joseph Haydn (1910)
Dos pianos
[modifica]- Serenata op. 10 (arranjament de Frène) (Hamelle)
- Simfonia núm. 1 op. 16 (Durand)
- Marxa americana op. 31 núm. 11 (1890, Hamelle)
- Concert per a piano núm. 1 op. 39 (1876, Hamelle)
- Toccata op. 42 núm. 1 (arr. Isidor Philipp) (transcripció del 5è moviment de la Simfonia per a orgue núm. 5) (Schirmer)
- Simfonia núm. 2 op. 54 (Durand)
- Fantasia op. 62 (Durand)
- Conte d’abril op. 64 (Schott)
Referències
[modifica]- 1 2 3 4 5 Woźna-Stankiewicz, Małgorzata. «Biografia». Polska Biblioteka Muzyczna. [Consulta: 1r abril 2026].
- 1 2 3 4 5 6 Predota, Georg. «“A Vision of Eternity”». Interlude. [Consulta: 31 març 2026].
- ↑ «Biografia». Britannica. [Consulta: 31 març 2026].
- ↑ «Program notes by Chicago Symphony Orchestra» p. 150-152. Chicago Symphony Orchestra, 1911. [Consulta: 31 març 2026].
- ↑ Barbarello, Daniel. «Sinfonia Sacra». Musikproduktion Höflich. [Consulta: 1r abril 2026].
Bibliografia
[modifica]- Enciclopèdia Espasa, Tom núm. 70, pàg. 204
Vegeu també
[modifica]
- Lluís Arnau i Palomar, compositor i pianista català; alumne de Widor
- Compositors francesos del Romanticisme
- Compositors d'òpera francesos
- Organistes francesos
- Compositors lionesos
- Musicògrafs francesos
- Professors del Conservatoire de Paris
- Alumnes del Conservatori reial de Brussel·les
- Cavallers de la Legió d'Honor
- Morts a París
- Persones del Roine
- Grans oficials de la Legió d'Honor
- Naixements del 1844
- Morts el 1937
- Compositors francesos del segle XX
- Compositors francesos del segle XIX
