Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria
 Seu del CADCI a la Rambla de Santa Mònica de Barcelona  | |
| Dades | |
|---|---|
| Tipus | associació voluntària organització sense ànim de lucre |
| Ideologia | catalanisme independentisme català |
| Forma jurídica | associació |
| Història | |
| Creació | 1903, Barcelona |
| Governança corporativa | |
| Seu |
|
| Lloc web | cadci.net |
El Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI) és una associació política i social, fundada l'any 1903 a Barcelona per un grup de dependents de comerç i d'oficines (anomenats despectivament saltataulells) de tendència política catalanista.[1]
Història
[modifica]A primers de març de 1903, després d'algunes reunions a la cerveseria dels Quatre Gats es va fundar el Centre Autonomista de dependents del Comerç i de la Indústria. Van signar l'acta fundacional catorze dependents, que manifestaven que volien organitzar una força que lluités per les llibertats catalanes. proposaven la instrucció com a guia per la promoció, el mutualisme, l'esport, l'excursionisme i el nacionalisme, en un context unitari i pluralista.[2]
Es va inscriure com una entitat obrera «per tal d'evitar impostos», segons la GEC.[3] Els seus estatuts deien que la finalitat d'aquesta entitat era «agrupar els dependents del comerç i de la indústria per aconseguir el millorament moral, cultural, físic i material dels associats, d'acord amb els principis autonomistes i d'una sana i convivent catalanitat», entesa també com una forma de millorament social, sota el lema, que repetia en els seus documents i actes socials i propagandístics: Per Catalunya i per a Catalunya.[4] Aleshores admetia socis protectors per tal d'ajudar les Escoles Mercantils Catalanes, que feien les classes en català. En els primers anys, la secció de propaganda seguia les directrius de la Lliga Regionalista i participava en tots els actes cívics i esportius, però després es va radicalitzar i se'n va distanciar. Des del 1912 editava la revista Acció.[5]
El CADCI va ser també un espai que volia millorar la situació dels seus associats, i amb aquesta finalitat es van crear les «Escoles Mercantils Catalanes», per tenir una eina per aconseguir la promoció social, i a més, com un instrument d'ajut, es van organitzar la «Caixa d'Atur Forçós» i la «Cooperativa d'Habitatges».[4]
Alhora, el juliol de 1910 es va constituir la Secció Permanent de Relació i Treball i sota l'empenta i organització d'aquesta secció, comença a dirigir les reivindicacions i la confluència de les societats obreres de dependents mercantils de Barcelona, com la campanya del 1912-1913 pel tancament dels establiments a les 8 del vespre, la campanya pel descans dominical, o la campanya de 1914 per fixar la jornada de treball en 10 hores i la supressió de l'internat, que culminaria en la Primera Assemblea de Dependents de Catalunya (1913) i en la constitució de la Federació de Dependents de Catalunya (gener del 1921).[6]
L'any 1917 tenia uns 10.000 socis.[2] Aleshores el seu president, Josep Puig i Esteve, va ser elegit regidor de Barcelona per la Lliga Regionalista.[7] Poc abans de la proclamació de la Dictadura de Miguel Primo de Rivera, es va signar al seu local el primer pacte Galeusca l'11 de setembre del 1923.[4]
Miguel Primo de Rivera va clausurar el CADCI, va processar sota l'acusació de separatisme els dirigents de la secció de propaganda i va ocupar la seu social, la Casa Codorniu, de la rambla de Santa Mònica, on s'hi va instal·lar el Sindicat Lliure, i que el CADCI va recuperar el 1931.[3] El CADCI era la pedrera de joves activistes catalans com Jaume Compte i Canelles,[8] Abelard Tona i Nadalmai[9] i Jordi Arquer i Saltor.[10]
Quan es va proclamar la Segona República Espanyola es va decantar políticament per Esquerra Republicana de Catalunya i el seu president, Francesc Xavier Casals i Vidal, va ser nomenat conseller de Treball i d'Assistència Social el 1932.[11] Un grup de socis del centre va participar en els fets del 6 d'octubre del 1934: es van atrinxerar a la seu de la rambla de Santa Mònica d'on en van ser desallotjats a canonades per l'exèrcit. Hi van morir Jaume Compte, Manuel González Alba i Amadeu Bardina.[12]
El 1936 en va ser nomenat president Pere Aznar i Seseres, diputat a les corts republicanes pel Partit Català Proletari.[13] Durant la Guerra civil espanyola la secció de treball es va adherir a la Unió General de Treballadors en una assemblea on va aconseguir de mantenir les seves pròpies sigles, cosa que li va reportar no pocs problemes, sense que s'arribés a una solució clara.[4] Quan les tropes de Franco van ocupar Barcelona el 1939, van confiscar el local del CADCI, apropiant-se també de tot el seu fons documental i de la biblioteca, hi allà hi van instal·lar un hospital. Tot i que el 1939 no va ser inclòs en la Ley de Responsabilidades Políticas, per un decret del 31 de gener del 1944 es va ordenar la transferència de la seu social del CADCI, aleshores en poder de l'exèrcit espanyol, a la Falange Española Tradicionalista y de las JONS, que hi va situar la Delegación Provincial de Sindicatos.[4][14]
El CADCI es va organitzar a l'exili, a Santiago de Xile de la mà de Pere Aznar President del CADCI des del 1939, que en nom de l'entitat, de la que en va ser president fins al 1977, va signar les diferents renovacions del pacte Galeusca, primer a Mèxic (1944) i després a Buenos Aires (1947).[4]
Després del franquisme hi va haver alguns intents frustrats de reconstruir el CADCI, i finalment el gener del 1979 es va inscriure el Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria, entitat Obrera. El CADCI té una important feina en la seva reclamació dels seus drets patrimonials i morals, per aquesta raó durant el primer govern de Jordi Pujol i en presència del Conseller de Treball Farreres, el CADCI i la UGT de Catalunya signen un acord de col·laboració per tornar a la seva seu de la Rambla de Santa Mònica i suport logístic per retornar el CADCI al lloc que li pertoca.[3] El 2007 va fundar amb la UGT de Catalunya la Fundació Catalunya Comerç, per tal de promoure i defensar els interessos dels treballadors del comerç, i va acollir uns 3.000 socis.[15][3] L'any 2009 signen un acord de col·laboració amb PIMEC i amb el CCN reforcen la seva presència amb el teixit del comerç català. Com a fet important es remarca la cessió del fons documental del CADCI de la mà del seu president Josep M. Andreu i Torres i el Conseller de Cultura Joan M. Tresserras confiscat pel franquisme, a l'Arxiu Nacional de Catalunya.[16]
El local de la Rambla de Santa Mònica és actualment una de les seu de la Unió General de Treballadors de Catalunya, i una placa hi recorda la mort de Jaume Compte, Manuel González Alba i Amadeu Bardina.
L'abril del 1979, va tenir lloc una assemblea per reconstituir el CADCI , que buscava la recuperació dels béns confiscats. Al judici que hi va haver, es va considerar que la Ley de Responsabilidades Políticas de la Dictadura franquista, era vàlida en aquest cas i va desatendre la petició del CADCI argumentant que l'associació de 1903 no era la mateixa que la del 1979, i per tant la petició de retorn dels seus béns es desestimava. L'any 1991, l'Audiència Provincial de Barcelona va confirmar la sentència. Una votació al Congrés dels Diputats celebrada el 25 de setembre de 2001 sobre una moció presentada per CiU i amb l'oposició del PP, per decidir el retorn de les propietats al CADCI, va tenir com a resultat: vots emesos 283, a favor del retorn 131, i n contra 152. El CADCI es va quedar sense les propietats que havia comprat amb l'esforç dels socis.[4]
El 30 d'octubre de 2015, el grup municipal CUP-Capgirem Barcelona, juntament amb el CADCI, van presentar una proposició al ple de l'Ajuntament de Barcelona perquè l'entitat municipal adquirís en propietat l'edifici que l'associació tenia al número 10 de la Rambla de Santa Mònica de Barcelona, prèvia negociació amb el Ministeri de Foment d'Espanya. Amb posterioritat, s'instava que l'immoble fos destinat a la creació de l'Espai Memorial de la República, un lloc per a recollir la memòria del CADCI, sobre la història del moviment obrer català i la seva lluita antifeixista. Finalment, també se sol·licitava que l'Ajuntament i el CADCI cerquessin una fórmula de partenariat en la gestió de la finca.[17]
Al 2022 amb assemblea general, el President Josep M. Andreu deixa la presidència.
- 1903: Carles Font i Rovira i Alfred Bertran i Illa
- 1904: Martí Castañeda i Valls
- 1905 - 1908: Josep Bordas de la Cuesta
- 1908: Màxim Puigcernau i Viladot
- 1908 - 1917: Josep Puig i Esteve
- 1918: Rafael Pons i Farreras
- 1919 - 1920: Joan Torrens i Degàs
- 1921 - 1932: Francesc Xavier Casals i Vidal
- 1933: Manuel Juliachs i Mata
- 1934 - 1935: Jaume Cardús
- 1936 - 1977: Pere Aznar i Seseres. Des del 1939 a l'exili
- 1977: Joaquim Núñez i Roig
- 1977 - 1986: Joan Fernández i Pascual
- 1986 - 1987: Ramon Pujol i Alsina
- 1897 - 1991: Joaquim Núñez i Roig
- 1992 - 1997: Lluís Urpinell i Joan
- 2000 - 2007: Agustí Barrera i Puigví
- 2007 2022: Josep Maria Andreu i Torres
- 2022 - actualitat: Daniel Laspra i Roig
Referències
[modifica]- ↑ Esculies, Joan «El cavaller de l'ideal». Sàpiens [Barcelona], núm. 121, 10-2012, p. 22-28. ISSN: 1695-2014.
- 1 2 Lladonosa i Vall-llebrera, Manuel «Catalanisme i reformisme social: el CADCI entre 1903 i 1923». L'Avenç, 164, 1992, p. 36-37.
- 1 2 3 4 «Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria». GEC. [Consulta: 31 maig 2026].
- 1 2 3 4 5 6 7 Barrera i Puigví, Agustí «El CADCI dins del moviment obrer català: els orígens, objectius». Revista del Centre de Lectura, 4, 3er trimestre 2002, p. 26-28.
- ↑ Esculies, Joan «L'origen de la Diada». Especial 1714. Monogràfic de la Revista Sàpiens [Barcelona], núm. 108, 9-2011, p.12-13. ISSN: 1695-2014.
- ↑ «Consell directiu». Acció del Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria, 142, 3-1921, p. 1. DOI: https://pandora.irla.cat/pandora/pdf.raw?query=id:0000440635&page=5&lang=ca&view=memoriaesquerra.
- ↑ «Josep Puig i Esteve». GEC. [Consulta: 31 maig 2026].
- ↑ Gascón Ricao, Antonio. «Jaume Compte i Cañellas». Historia Hispánica. Resl Academia de la Historia. [Consulta: 31 maig 2026].
- ↑ «Tona Nadalmai». Enciclopèdia del marxisme. [Consulta: 31 maig 2026].
- ↑ Diccionari d'Història de Catalunya. Barcelona: Edicions 62, 1998; ISBN 84-297-3521-6; p. 64; entrada: «Arquer i Saltor, Jordi»
- ↑ «Francesc Xavier Casals i Vidal». GEC. [Consulta: 31 maig 2026].
- ↑ «1934 Moren en combat Jaume Compte, Manuel González Alba i Amadeu Bardina». Llibertat.cat. [Consulta: 31 maig 2026].
- ↑ «Pere Aznar i Seseres». GEC. [Consulta: 31 maig 2026].
- ↑ Balcells, Albert (ed.). Teoría y práctica del movmiento obrero en España. València: Fernando Torres, 1977, p. 286-287. ISBN 8473660889.
- ↑ «La UGT impulsa la creació de la fundació Catalunya Comerç». UGT.cat, 09-11-2007. [Consulta: 31 maig 2026].
- ↑ «Fons d'Associacions i Fundacions». Arxiu Nacional de Catalunya. [Consulta: 31 mig 2026].
- ↑ «CUP Capgirem Barcelona demana convertir l'antiga seu del CADCI en un espai de memòria de la República». CapgiremBCN.cat. [Consulta: 2 novembre 2015].
- ↑ «Persones que han ocupat la presidència dl CADCI des de l'any 1903 fins al 1997». Acció: del Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria. CADCI. [Consulta: 1r juny 2026].
