Erik Satie

Erik Satie

Biografia
Naixement	(fr) Éric Alfred Leslie Satie 17 maig 1866 Honfleur (França)
Mort	1r juliol 1925 (59 anys) rue Pierre-Larousse (França)
Causa de mort	cirrosi hepàtica
Sepultura	Cemetery of Arcueil (en)
Residència	rue Cauchy (1898–1925)
Formació	Schola Cantorum de París (1905–) Conservatoire de Paris (1879–1882)
Activitat
Ocupació	compositor, pianista
Membre de	Rosa-Creu
Gènere	Romanticisme musical i impressionisme
Moviment	Avantguardisme
Professors	Vincent d'Indy
Instrument	Piano
Participà en
	Tabakalera
Obra
Obres destacables Gymnopédies Gnossiennes (1904) La Diva de l'Empire (1914) Sports et divertissements (en) (1917) Parade (Satie)
Localització dels arxius	Biblioteca Beinecke de Llibres Estranys i Manuscrits
Família
Parella	Suzanne Valadon
Signatura
Lloc web	erik-satie.com

Éric-Alfred-Leslie Satie, conegut com a Erik Satie (Honfleur, Normandia, 17 de maig de 1866 - París, 1 de juliol de 1925), va ser un compositor i pianista francès.

Fill de pare francès i de mare britànica, va estudiar al Conservatori de París, però no hi va destacar i no va obtenir cap diploma. A la dècada de 1880 va treballar com a pianista en cafès-cabaret de Montmartre, a París, i va començar a compondre obres, principalment per a piano sol, com les Gymnopédies i les Gnossiennes.

Després d’un període de poca activitat compositiva, Satie va ingressar com a alumne madur a la segona acadèmia musical de París, la Schola Cantorum. Els seus estudis allà van ser més satisfactoris que els del Conservatori. A partir de cap al 1910 es va convertir en un referent per a diversos grups de joves compositors atrets per la seva originalitat i manca de convencionalismes. Entre ells hi havia el grup conegut com a Les Six. Una trobada amb Jean Cocteau el 1915 va conduir a la creació del ballet Parade (1917) per a Serguei Diàguilev, amb música de Satie, decorats i vestuari de Pablo Picasso i coreografia de Léonide Massine.

L’exemple de Satie va orientar una nova generació de compositors francesos allunyant-los de l’impressionisme postwagnerià cap a un estil més sobri i concís. Durant la seva vida va influir en Maurice Ravel, Claude Debussy i Francis Poulenc, i també és considerat una influència per a compositors més recents com John Cage i John Adams. La seva harmonia sovint es caracteritza per acords no resolts; de vegades prescindeix de les barres de compàs, com a les Gnossiennes; i les seves melodies són generalment simples i reflecteixen sovint el seu interès per la música antiga d’església. Va donar a algunes de les seves obres títols absurds, com Véritables Préludes flasques (pour un chien) («Veritables preludis flàccids (per a un gos)», 1912), Croquis et agaceries d’un gros bonhomme en bois («Esbossos i irritacions d’un homenot de fusta», 1913) i Sonatine bureaucratique («Sonatina burocràtica», 1917).

La major part de les seves obres són breus i majoritàriament per a piano sol. Entre les excepcions hi ha el «drama simfònic» Socrate (1919) i dos ballets tardans, Mercure i Relâche (1924).

També va col·laborar amb articles en diversos diaris. Es qualificava a si mateix de «fonometrògraf» (el qui mesura i escriu els sons), i preferia definir-se d'aquesta manera abans que com a «músic». Pot ser vist com un precursor del Serialisme, molt abans del segle xx. Va ser una de les primeres persones a aparèixer al cinema, el 1924, en una pel·lícula de René Clair.

És conegut com a Erik Satie (va canviar, des de la seva primera composició, el 1884, la ce final del seu nom per una ka). A l'inici de la seva carrera va haver-hi un període al final de la dècada de 1880 en què va usar els pseudònims Virginie Lebeau i François de Paule.

Satie no es va casar mai, i durant la major part de la seva vida adulta va viure en una única habitació petita, primer a Montmartre i, des de 1898 fins a la seva mort, a Arcueil, un suburbi de París. Al llarg dels anys va adoptar diverses imatges: va passar per una etapa amb vestimenta quasi sacerdotal, una altra en què sempre portava vestits de vellut del mateix color, i és especialment recordat per la seva última aparença, amb un estil burgès pulcre, amb barret rodó, coll alt i paraigua.

Va ser bevedor habitual tota la vida i va morir de cirrosi hepàtica als 59 anys.

Vida i obra

Primers anys

Lloc de naixement de Satie i casa de la seva infància a Honfleur, Normandia, actualment museu

Satie va néixer el 17 de maig de 1866 a Honfleur, a Normandia, el primer fill d’Alfred Satie i de la seva esposa Jane Leslie (de soltera Anton). Jane Satie era una protestant anglesa d’origen escocès, mentre que Alfred Satie, agent marítim, era catòlic. Un any més tard, la família va tenir una filla, Olga, i el 1869 un segon fill, Conrad. Els nens van ser batejats a l’església anglicana.

Després de la Guerra francoprussiana, Alfred Satie va vendre el seu negoci i la família es va traslladar a París, on es va establir com a editor musical. El 1872 Jane Satie va morir, i Erik i el seu germà van ser enviats de nou a Honfleur per ser criats pels avis paterns. Els nois van ser rebatejats com a catòlics romans i educats en un internat local, on Satie destacava en història i llatí, però en poca cosa més. El 1874 va començar a rebre lliçons de música amb un organista local, Gustave Vinot, antic alumne de Louis Niedermeyer. Vinot va estimular l’interès de Satie per la música religiosa antiga i, en particular, pel cant gregorià.

El 1878 va morir l’àvia de Satie, i els dos nois van tornar a París per rebre una educació informal sota la supervisió del seu pare. Satie no va assistir a cap escola, però el seu pare el portava a conferències al Collège de France i va contractar un tutor perquè li ensenyés llatí i grec. Abans que els nois tornessin a París des de Honfleur, Alfred havia conegut una professora de piano i compositora de saló, Eugénie Barnetche, amb qui es va casar el gener de 1879, cosa que va desagradar al Satie de dotze anys, que no la suportava.

Eugénie Satie va decidir que el seu fillastre gran havia d’esdevenir músic professional i, el novembre de 1879, el va inscriure a la classe preparatòria de piano del Conservatori de París. Satie detestava profundament la institució, que descrivia com «un edifici immens, molt incòmode i força lleig; una mena de presó de districte sense cap bellesa, ni a dins ni a fora». Hi va estudiar solfeig amb Albert Lavignac i piano amb Émile Decombes, que havia estat alumne de Frédéric Chopin. El 1880 Satie va fer els seus primers exàmens de piano, i va ser qualificat com a «dotat però indolent». L’any següent, Decombes el va definir com «l’estudiant més mandrós del Conservatori». El 1882 va ser expulsat del Conservatori per rendiment insatisfactori.

Satie el 1884

El 1884 Satie va escriure la seva primera composició coneguda, un breu Allegro per a piano, compost durant unes vacances a Honfleur. A partir d’aleshores va signar les seves obres com «Erik», tot i que va continuar utilitzant «Eric» en altres documents fins al 1906. El 1885 va ser readmès al Conservatori, a la classe intermèdia de piano de Georges Mathias, antic professor de la seva madrastra. No hi va progressar gaire: Mathias va descriure el seu toc com «insignificant i laboriós», i el mateix Satie es qualificava de «nul. Tres mesos per aprendre una peça. Incapaç de llegir a primera vista correctament». Satie es va sentir fascinat per diversos aspectes de la religió. Passava molt de temps a Notre-Dame de París contemplant els vitralls i a la Biblioteca Nacional examinant manuscrits medievals poc coneguts. El seu amic Alphonse Allais el va anomenar més tard «Esotérik Satie». D’aquest període daten les Ogives, un conjunt de quatre peces per a piano inspirades en el cant gregorià i en l’arquitectura gòtica.

Amb ganes de deixar el Conservatori, Satie es va oferir voluntari per al servei militar i es va incorporar al 33è Regiment d’Infanteria el novembre de 1886. La vida militar no li agradava més que la del Conservatori, i va arribar a provocar-se deliberadament una bronquitis aguda posant-se a la intempèrie, amb el pit descobert, en una nit d’hivern. Després de tres mesos de convalescència, va ser declarat no apte i va abandonar l’exèrcit.

Montmartre

El 1887, amb 21 anys, Satie es va traslladar de la casa del seu pare a un allotjament al 9è districte de París. En aquell moment ja havia iniciat una amistat duradora amb el poeta català establert a París Contamine de Latour, els versos del qual va posar música en algunes de les seves primeres composicions, publicades pel seu pare. El seu allotjament era a prop del popular cabaret Le Chat Noir, a la part sud de Montmartre, on es va convertir primer en client habitual i després en pianista resident. Le Chat Noir era conegut com el «temple de la convenció esbojarrada», i, tal com assenyala el biògraf Robert Orledge, Satie, «alliberat d’una educació restrictiva, va abraçar amb entusiasme un estil de vida bohemi i temerari, i es va crear una nova identitat com a home de ciutat amb cabell llarg, levita i barret de copa». Aquesta va ser la primera de diverses identitats que adoptaria al llarg de la seva vida.

Satie per Santiago Rusiñol, cap al 1890

A finals de la dècada de 1880, Satie es va autodenominar almenys en una ocasió «Erik Satie – gymnopédiste», i les seves obres d’aquest període inclouen les tres Gymnopédies (1888) i les primeres Gnossiennes (1889 i 1890). Es guanyava modestament la vida com a pianista i director a Le Chat Noir, abans de discutir-se amb el propietari i traslladar-se com a segon pianista a la propera Auberge du Clou. Allà es va fer amic íntim de Claude Debussy, amb qui compartia una sensibilitat afí pel que fa a l’experimentació compositiva. Tots dos eren bohemis, freqüentaven els mateixos cafès i lluitaven per sobreviure econòmicament. A l’Auberge du Clou, Satie va conèixer per primera vegada el pintoresc i autoanomenat «Sâr» Joséphin Péladan, per a la secta mística del qual, l’Ordre de la Rose-Croix Catholique du Temple et du Graal, va ser nomenat compositor. Això li va oferir un ampli camp per a l’experimentació, i els salons de Péladan a la sofisticada Galerie Durand-Ruel van proporcionar a Satie les seves primeres audicions públiques.

Sovint mancat de diners, Satie es va traslladar del seu allotjament al 9è districte a una petita habitació al carrer Cortot, no gaire lluny del Sacré-Cœur, tan amunt a Montmartre que deia que des de la seva finestra es podia veure fins a la frontera amb Bèlgica.

Cap a mitjan 1892, Satie havia compost les primeres peces dins d’un sistema compositiu propi (Fête donnée par des Chevaliers Normands en l'honneur d'une jeune demoiselle), havia escrit música incidental per a una obra cavalleresca i esotèrica (dos Préludes du Nazaréen), havia publicat una broma (anunciant l’estrena de la seva inexistent òpera antiwagneriana Le bâtard de Tristan), i s’havia desvinculat de Joséphin Péladan, iniciant el projecte «Uspud», un «ballet cristià», en col·laboració amb Contamine de Latour. També va desafiar l’establishment musical presentant-se —sense èxit— per ocupar la plaça a l’Académie des Beaux-Arts que havia quedat vacant després de la mort de Ernest Guiraud. Entre 1893 i 1895, Satie —vestit amb una mena d’hàbit quasi sacerdotal— va fundar i va ser l’únic membre de l’Església Metropolitana d'Art de Jesús Director. Des de la seva «Abbatiale» al carrer Cortot, va publicar atacs ferotges contra els seus enemics artístics.

Suzanne Valadon, autoretrat de 1898

El 1893, Satie va viure el que es considera la seva única relació amorosa: una aventura de cinc mesos amb la pintora Suzanne Valadon, artista amiga de Miquel Utrillo. Després de la primera nit junts, li va proposar matrimoni, però no es van casar; tot i això, Valadon es va instal·lar en una habitació al costat de la de Satie, al carrer Cortot. Satie es va obsessionar amb ella, l’anomenava «Biqui» i li escrivia notes apassionades sobre «tot el seu ésser, els seus ulls encantadors, les seves mans suaus i els seus peus petits». Durant la relació, Satie va compondre les Danses gothiques com una manera de calmar la seva ment, i Valadon li va fer un retrat que li va regalar. Al cap de cinc mesos, ella va marxar, deixant-lo devastat. Més tard, ell mateix diria que li havia quedat «només una solitud glaçada que omple el cap de buit i el cor de tristesa».

El 1895, Satie va tornar a canviar d’imatge, adoptant aquesta vegada la del «Gentleman de vellut». Amb els diners d’una petita herència, es va comprar set vestits idèntics de color marró grisós. Segons el biògraf Robert Orledge, aquest canvi «va marcar el final del seu període Rosa-Creu i l’inici d’una llarga recerca d’una nova direcció artística».

En el mateix any va conèixer el jove Maurice Ravel, en les primeres composicions del qual va exercir una notable influència. Una de les composicions de Satie d'aquest període, les Vexations, va romandre desconeguda fins a la seua mort.

Trasllat a Arcueil

"Les quatre cheminées", Arcueil – La casa de Satie des de 1898 fins a la seva mort

El 1898, buscant un lloc més barat i tranquil que Montmartre, Satie es va traslladar a una habitació als suburbis del sud, a la comuna d’Arcueil-Cachan, a uns 8 km del centre de París. Aquest va ser el seu domicili durant la resta de la seva vida. No s’hi admetien mai visites. Des de l'hivern de 1898 es podia veure Satie sortint del seu apartament en Arcueil i caminant fins a París, a Montmartre o Montparnasse, per a tornar de la mateixa manera a la caiguda de la nit.

Es va afiliar a la Secció Francesa de la Internacional Obrera (Partit Socialista) després de l’assassinat de Jean Jaurès (més tard va canviar la seva afiliació al Partit Comunista després de la seva fundació), però adoptava una imatge completament burgesa: el seu primer biògraf, Pierre-Daniel Templier, escriu que “amb el seu paraigua i el seu barret bombí, semblava un mestre d’escola tranquil. Tot i ser bohemi, tenia un aspecte molt digne, gairebé cerimoniós”. La distància al centre solia fer-la a peu, atesa la seua aversió als tramvies.

Satie es guanyava la vida com a pianista de cabaret, adaptant més d’un centenar de composicions de música popular per a piano o per a piano i veu, i afegint-n’hi algunes de pròpies. Les més populars van ser Je te veux, amb text d’Henry Pacory; Tendrement, amb text de Vincent Hyspa; Poudre d'or, un vals; La Diva de l'Empire, amb text de Dominique Bonnaud/Numa Blès; Le Picadilly, una marxa; Légende californienne, amb text de Contamine de Latour (perduda, però la música reapareix més tard a La belle excentrique); i d’altres. Entre 1898 i 1908, va compondre i arranjar la música per a una trentena de textos de Hyspa. Aquestes cançons, que caricaturaven els esdeveniments polítics del moment, van permetre a Satie explorar l’ús de cites amb finalitats humorístiques que caracteritzen la seva obra. En els seus darrers anys, Satie va rebutjar tota la seva música de cabaret com a vil i contrària a la seva naturalesa. D’aquest període només es conserven algunes composicions que ell considerava serioses: Jack in the box, música per a una pantomime de Jules Depaquit (anomenada una «clownerie» per Satie); Geneviève de Brabant, una breu òpera còmica amb text de «Lord Cheminot» (Latour); Le poisson rêveur (El peix somiador), música per a piano per acompanyar un conte perdut de Cheminot, i algunes altres, majoritàriament incompletes. Poques es van presentar, i cap no es va publicar en aquell moment. Però en el seu moment li va servir per a guanyar diners.

En aquesta època va reprendre el contacte amb el seu germà Conrad (de forma molt similar a com ho va fer Vincent van Gogh amb el seu germà Theo) per nombroses raons, tant pràctiques com econòmiques, revelant amb això els seus autèntics sentiments. Per exemple, en les cartes que dirigeix al seu germà es fa palès que havia deixat de costat els seus sentiments religiosos, que no reprendria fins als últims mesos de la seva vida. Satie usava l'humor d'una manera molt particular: per a indicar un canvi d'opinió en matèries sobre les quals havia tingut punts de vista molt sòlids.

Un canvi decisiu en la concepció musical de Satie es va produir després d’escoltar l’estrena de l’òpera de Debussy Pelléas et Mélisande el 1902. La va trobar «absolutament sorprenent» i va reavaluar la seva pròpia música. En un intent decidit de millorar la seva tècnica, i en contra del consell de Debussy, es va matricular com a alumne adult a la segona gran acadèmia musical de París, l'Schola Cantorum, a l’octubre de 1905, i hi va continuar els seus estudis fins al 1912. La institució estava dirigida per Vincent d'Indy, que posava l’accent en la tècnica ortodoxa més que no pas en l’originalitat creativa. Satie va estudiar contrapunt amb Albert Roussel i composició amb d’Indy, i va ser un estudiant molt més aplicat i reeixit del que havia estat al Conservatori en la seva joventut.

El 1911, quan tenia una quarantena llarga, Satie va començar a cridar l’atenció del públic musical en general. Aquell gener, Maurice Ravel va interpretar algunes obres primerenques de Satie en un concert de la Société musicale indépendante, un grup innovador creat per Ravel i altres com a alternativa a la conservadora Société nationale de musique.{{refn|Les peces eren la segona Sarabande, el primer preludi de Le Fils des étoiles i la tercera de les Gymnopédies. Satie va ser vist sobtadament com «el precursor i apòstol de la revolució musical que s’estava produint». Es va convertir en un referent per als joves compositors. Debussy, després d’orquestrar la primera i la tercera Gymnopédies, les va dirigir en concert. L’editor Demets li va demanar noves obres, i Satie finalment va poder abandonar la seva feina de cabaret i dedicar-se a la composició. Obres com el cicle Sports et divertissements (1914) es van publicar en edicions de luxe. La premsa va començar a escriure sobre la música de Satie, i un pianista destacat, Ricardo Viñes, el va impulsar interpretant amb èxit les primeres audicions d’algunes de les seves peces.

La imatge final de Satie, amb barret de bombí i vestit formal

Darrers anys

Satie es va convertir en el centre d’atenció de diversos grups successius de joves compositors, als quals primer va encoratjar i després es va distanciar, de vegades amb ressentiment, quan la seva popularitat amenaçava d’eclipsar-lo o simplement li desagradaven. Primer hi va haver els «jeunes» – els vinculats a Ravel – i després un grup conegut inicialment com els «nouveaux jeunes», més tard anomenat Les Six, que incloïa Georges Auric, Louis Durey, Arthur Honegger i Germaine Tailleferre, als quals s’hi van afegir més tard Francis Poulenc i Darius Milhaud. Satie es va desvincular del segon grup el 1918, i als anys vint es va convertir en el punt de referència d’un altre conjunt de joves compositors, entre els quals Henri Cliquet-Pleyel, Roger Désormière, Maxime Jacob i Henri Sauguet, coneguts com l’«Escola d’Arcueil». A més d’allunyar-se de Ravel, i especialment d’Auric i Poulenc, Satie es va enfrontar amb el seu antic amic Debussy el 1917, ressentit pel fet que aquest no hagués sabut valorar les seves composicions recents. La ruptura va durar fins als darrers mesos de vida de Debussy, i quan aquest va morir l’any següent, Satie es va negar a assistir al funeral. Alguns dels seus deixebles van escapar del seu desgrat, i Milhaud i Désormière es troben entre els que van mantenir la seva amistat amb ell fins al final.

Ballerina a Parade, 1917 – música de Satie, decorat de Pablo Picasso

La Primera Guerra Mundial va limitar en certa manera l’activitat concertística, però Orledge comenta que els anys de guerra van suposar «la segona gran oportunitat» de Satie, quan Jean Cocteau va escoltar Viñes i Satie interpretant els Trois morceaux el 1916. Això va conduir a l’encàrrec del ballet Parade, estrenat el 1917 pels Ballets Russes de Serguei Diàguilev, amb música de Satie, decorats i vestuari de Pablo Picasso i coreografia de Léonide Massine. Va ser un succès de scandale, amb ritmes de jazz i una instrumentació que incloïa parts per a màquina d’escriure, sirena de vaixell i sirena. Això va consolidar definitivament el nom de Satie davant del públic, i a partir d’aleshores la seva carrera es va centrar en el teatre, escrivint principalment per encàrrec.

Satie vist per Ramon Casas.

A l’octubre de 1916, Satie va rebre un encàrrec de la princesa de Polignac, Winnaretta Singer, que va finançar el que Orledge considera l’obra mestra del compositor, el drama simfònic Socrate (1917–1918). És un oratori de cambra, una posada en música d’extractes dels diàlegs socràtics de Plató en la traducció, una mica lírica, del filòsof eclèctic i divulgador de Hegel Victor Cousin. La composició es va veure interrompuda el 1917 per una demanda per difamació del crític musical Jean Poueigh i per l’amenaça de presó. Satie va descriure Socrate com «un retorn a la simplicitat clàssica amb una sensibilitat moderna» en la seva estrena. Ígor Stravinski, a qui Satie admirava, va elogiar l’obra.

En els seus darrers anys, Satie va ser molt sol·licitat com a periodista, col·laborant a Revue musicale, Action, L'Esprit nouveau, el Paris-Journal i altres publicacions, des de la dadaista 391 fins a les revistes en llengua anglesa Vanity Fair i The Transatlantic Review. Com que va col·laborar de manera anònima o sota pseudònims en algunes publicacions, no és segur per a quants títols va escriure, però el Grove Dictionary of Music and Musicians n’enumera 25. L’hàbit de Satie d’afegir tota mena de comentaris escrits a les partitures de les seves composicions es va fer tan habitual que va haver d’insistir que no es llegissin en veu alta durant les interpretacions.{{refn|Va escriure a la primera edició de Heures séculaires et instantanées: «Prohibeixo a tothom llegir el text en veu alta durant l’execució musical. Ignorar les meves instruccions comportarà la meva justa indignació contra el culpable presumptuós. No s’admetrà cap excepció».

El 1920 es va celebrar un festival de la música de Satie a la Salle Érard de París. El 1924, els ballets Mercure, amb coreografia de Massine i decorats de Picasso, i Relâche («Cancel·lat»), en col·laboració amb Francis Picabia i René Clair, van provocar titulars arran dels escàndols de les seves estrenes. La música de Satie per a aquest últim és un bricolage còmic d’alta cultura i música popular procedent del cabaret, una de les seves múltiples «cancel·lacions» lúdiques. Auric la va qualificar de «miserable pastiche», però Satie la va batejar com a «obscena» i la va presentar com a «pornogràfica», escrivint al programa de concert:

«

La música de Relâche? Estava representant gent «de gresca». Utilitzava temes populars amb aquesta finalitat. Aquests temes eren poderosament «evocadors». ... Els «pusil·lànimes» —i altres «moralistes»— em retreuran haver-ne fet ús... Només hi ha un jutge al qual em sotmeto: el públic. Reconeixerà aquests temes i no s’escandalitzarà gens en escoltar-los. ... No són, al capdavall, «humans»? ... Qui temi aquestes «evocacions», que es retiri.

»

Satie (ca. 1919)

Tot i ser un iconoclasta musical i un impulsor del modernisme, Satie mostrava desinterès, fins i tot antipatia, per innovacions com el telèfon, el gramòfon i la ràdio. No va fer cap enregistrament i, pel que se sap, només va escoltar una emissió de ràdio (de música de Milhaud) i va fer una única trucada telefònica. Encara que la seva aparença personal era impecable, la seva habitació a Arcueil, segons Orledge, era «bruta i miserable», i després de la seva mort es van trobar, entre les deixalles acumulades, partitures de diverses obres importants que es creien perdudes. Era incompetent amb els diners. Tot i haver depès en gran manera de la generositat dels amics en els seus primers anys, tampoc va millorar gaire quan va començar a guanyar bons ingressos amb les seves composicions, ja que gastava o regalava els diners tan aviat com els rebia. Li agradaven els nens, i als nens els agradava ell, però les seves relacions amb els adults rarament eren senzilles. Un dels seus últims col·laboradors, Picabia, va dir d’ell:

«

El cas de Satie és extraordinari. És un artista vell entremaliat i astut. Almenys, així és com ell es veu a si mateix. Jo penso tot el contrari! És un home molt susceptible, arrogant, un autèntic nen trist, però que de vegades es torna optimista gràcies a l’alcohol. Però és un bon amic, i m’agrada molt.

»

Al llarg de la seva vida adulta, Satie va ser un gran bevedor, i el 1925 la seva salut es va ensorrar. Va ser ingressat a l’Hôpital Saint-Joseph de París, on li van diagnosticar cirrosi hepàtica. Hi va morir a les 8:00 del vespre de l’1 de juliol, a l’edat de 59 anys. Va ser enterrat al cementiri d’Arcueil.

Bibliografia

• Allmer, Patricia. René Magritte. Reaktion, 2019. ISBN 978-1-78914-180-1. 
• Baker, George. «Dada Cinema». A: The Artwork Caught by the Tail: Francis Picabia and Dada in Paris. MIT Press, 2007. ISBN 978-0-262-02618-5. 
• Bennett, Mark. A Brief History of Minimalism. Ann Arbor: UMI, 1995. OCLC 964203894. 
• Dickinson, Peter. Words and Music. Woodbridge: Boydell Press, 2016. ISBN 978-1-78327-106-1. 
• Dietschy, Marcel. A Portrait of Claude Debussy. Oxford: Clarendon, 1999. ISBN 978-0-19-315469-8. 
• Duchen, Jessica. Gabriel Fauré. London: Phaidon, 2000. ISBN 978-0-7148-3932-5. 
• Gillmor, Alan M. Erik Satie. Boston: Twayne, 1988. ISBN 978-0-8057-9472-4. 
• Harding, James. Erik Satie. London: Secker & Warburg, 1975. OCLC 251432509. 
• Innes, Christopher. The Cambridge Introduction to Theatre Directing. Cambridge and New York: Cambridge University Press, 2013. ISBN 978-0-521-84449-9. 
• Kelly, Barbara L. «History and Homage». A: Deborah Mawer. The Cambridge Companion to Ravel. Cambridge: Cambridge University Press, 2000. ISBN 978-0-52-164856-1. 
• Lajoinie, Vincent. Erik Satie (en francès). Lausanne: Age d'homme, 1985. OCLC 417094292. 
• Lesure, François. Claude Debussy: A Critical Biography. Rochester, NY: University of Rochester Press, 2019. ISBN 978-1-58046-903-6. 
• Myers, Rollo. Erik Satie: Contemporary Composers. London: Dennis Dobson, 1948. ISBN 978-1-13578-942-8. 
• Nichols, Roger. The Harlequin Years: Music in Paris 1917–1929. London: Thames and Hudson, 2002. ISBN 978-0-500-51095-7. 
• Orledge, Robert. Satie the Composer. Cambridge: Cambridge University Press, 1990. ISBN 978-0-521-35037-2. 
• Penman, Ian. Erik Satie Three Piece Suite. MIT Press, 2025. ISBN 978-1-63590-254-9. 
• Potter, Caroline. Erik Satie: A Parisian Composer and his World. Woodbridge: Boydell Press, 2016. ISBN 978-1-78327-083-5. 
• Potter, Caroline. French Music Since Berlioz. London: Routledge, 2017. ISBN 978-1-315-09389-5. 
• Rey, Anne. Erik Satie (en francès). Paris: Seuil, 1974. ISBN 978-2-02-000255-4. 
• Rosinsky, Thérèse Diamand. Suzanne Valadon. New York: Universe, 1994. ISBN 978-0-87663-777-7. 
• Satie, Erik. Ornella Volta. Écrits. second. Paris: Éditions Champ libre, 1981. ISBN 978-2-85184-073-8. 
• Strickland, Edward. Minimalism: Origins. Bloomington: Indiana University Press, 2000. ISBN 978-0-253-21388-4. 
• Templier, Pierre-Daniel. Erik Satie. Cambridge, Massachusetts: MIT Press, 1932. OCLC 1034659768. 
• Weeks, David. Eccentrics. London: Weidenfeld & Nicolson, 1995. ISBN 978-0-297-81447-4. 
• Whiting, Steven Moore. Satie the Bohemian: From Cabaret to Concert Hall. Oxford: Oxford University Press, 1999. ISBN 978-0-19-816458-6. 
• Williamson, John. Words and Music. Liverpool: Liverpool University Press, 2005. ISBN 978-0-85323-619-1.