Pessimisme
El pessimisme és una actitud, disposició o doctrina segons la qual les coses tendeixen a ser interpretades pel seu aspecte menys favorable, o bé segons la qual el món, l'existència o la història humana contenen més mal, sofriment o manca de sentit que bé, felicitat o progrés. En l'ús comú designa una propensió a esperar resultats desfavorables; en filosofia, pot designar una tesi més forta sobre el valor negatiu de l'existència o sobre la impossibilitat d'una millora substancial del món.[1][2]
Com a concepte filosòfic, el pessimisme s'ha formulat sovint en oposició a l'optimisme, especialment a la tesi leibniziana segons la qual el món existent seria «el millor dels mons possibles». Tanmateix, el terme no té un únic significat: pot referir-se a una actitud psicològica, a un estil explicatiu, a una crítica cultural del progrés, a una doctrina metafísica sobre la condició humana o a una posició ètica centrada en la reducció del sofriment.[3][4]
Etimologia i ús del terme
[modifica]El mot prové de pèssim, del llatí pessimus, superlatiu de malus (‘dolent’). Els diccionaris catalans recullen dues accepcions principals: d'una banda, la doctrina segons la qual el món és dolent o el mal triomfa sobre el bé; de l'altra, la disposició a veure i jutjar les coses sota l'aspecte menys favorable.[1][2]
En la història de la filosofia moderna, el terme es va consolidar com a contrapunt de l'optimisme associat a Gottfried Wilhelm Leibniz. La sàtira de Voltaire a Càndid (1759), dirigida contra la idea que vivim en el millor món possible, va contribuir a fixar aquesta oposició entre optimisme i pessimisme. La tradició posterior va usar el terme no sols per descriure una actitud de desànim, sinó també per analitzar doctrines que negaven la centralitat del progrés, la racionalitat de la història o la possibilitat d'una felicitat duradora.[3][4]
Definicions i distincions
[modifica]El pessimisme pot adoptar formes diferents segons el camp en què s'utilitza. En el llenguatge ordinari, un pessimista és algú que espera o anticipa resultats negatius. En psicologia, s'ha estudiat com una tendència relativament estable a esperar conseqüències desfavorables o com un estil explicatiu que interpreta els esdeveniments adversos com a més permanents, globals o personals del que ho faria una actitud optimista.[5][6]
En filosofia, en canvi, el pessimisme no es redueix necessàriament a una emoció o a un estat d'ànim. Pot ser una posició argumentada segons la qual l'existència té un valor negatiu, el sofriment predomina sobre el plaer, la felicitat és inestable o il·lusòria, o el progrés històric no ofereix una justificació suficient de la vida humana.[3][7]
Cal distingir el pessimisme d'altres nocions properes. El fatalisme sosté que els esdeveniments estan determinats o són inevitables, mentre que el pessimisme pot admetre l'acció moral o política encara que dubti del progrés global. El nihilisme nega o qüestiona el valor, el sentit o la veritat; el pessimisme filosòfic pot coincidir-hi en alguns diagnòstics, però no sempre implica l'absència de tota obligació moral. El cinisme pot expressar una desconfiança envers les motivacions humanes, però no equival necessàriament a una teoria general sobre el valor de l'existència. Finalment, el pessimisme tampoc no és sinònim de depressió: pot aparèixer en contextos clínics, però també pot funcionar com a posició intel·lectual, literària o moral.[3][4]
Antecedents antics i religiosos
[modifica]Alguns motius pessimistes apareixen ja en fonts antigues. En la cultura grega, la tradició atribuïda a Silè expressa la idea que el millor per als humans seria no haver nascut i, en segon lloc, morir aviat. Aquesta imatge, transmesa per autors com Plutarc, va ser reinterpretada posteriorment per pensadors moderns com un antecedent del pessimisme filosòfic.[8]
També s'han identificat elements pessimistes en certs corrents religiosos i sapiencials quan subratllen la precarietat de la vida, la universalitat del sofriment o la vanitat dels desigs humans. En el budisme, per exemple, la doctrina de la dukkha situa el sofriment i la insatisfacció al centre de l'existència condicionada, encara que ho fa dins un camí pràctic d'alliberament i no com una simple negació de la vida. En el cristianisme, la presència del mal, la caiguda i la finitud humana conviuen amb una teologia de l'esperança, la salvació i la redempció; per això no és adequat identificar el cristianisme com a pessimista en bloc, malgrat que alguns autors cristians hagin insistit en la misèria del món present.[4]
Aquest rerefons mostra que el pessimisme no sempre implica desesperació. Moltes tradicions que reconeixen el sofriment ofereixen alhora formes de disciplina, salvació, consolació o transformació moral. Per aquest motiu, el pessimisme s'ha relacionat històricament amb l'ascetisme, el misticisme, l'escepticisme o la crítica de les passions, però no s'hi pot reduir sense matisos.
Pessimisme filosòfic
[modifica]El pessimisme filosòfic és una posició segons la qual la vida, el món o l'existència tenen un valor globalment negatiu o problemàtic. Les seves formulacions varien: alguns autors sostenen que el sofriment supera el plaer; d'altres, que tota satisfacció és provisional perquè el desig reapareix; d'altres, que la manca de sentit últim fa que la vida no pugui justificar-se per si mateixa.[3][7]
Aquesta posició no s'ha de confondre amb una simple queixa sobre circumstàncies adverses. En les seves formes més elaborades, el pessimisme filosòfic intenta oferir arguments sobre l'estructura de l'experiència, la naturalesa del desig, la relació entre plaer i dolor, el problema del mal o els límits de les promeses de progrés. Per això pot presentar-se com a crítica de l'optimisme metafísic, del progressisme històric o de les filosofies que interpreten la història com un procés racional orientat a una millora necessària.[4][9]
Schopenhauer
[modifica]Arthur Schopenhauer és el filòsof més associat al pessimisme modern. A El món com a voluntat i representació (1818/1819), defensa que el món fenomènic és representació i que la realitat profunda pot entendre's com a voluntat: un impuls cec, incessant i sense finalitat última. En aquest marc, els éssers vius són moguts per necessitats i desigs que, quan no són satisfets, produeixen sofriment i, quan ho són, donen lloc a noves formes de desig o a l'avorriment.[10][11]
El seu pessimisme no es limita, però, a l'afirmació que la vida és dolorosa. Schopenhauer també proposa vies de suspensió o superació parcial del domini de la voluntat: l'experiència estètica, la compassió i l'ascetisme. En l'art, especialment en la música, el subjecte pot alliberar-se temporalment del desig; en l'ètica, la compassió permet reconèixer el sofriment aliè; i en l'ascetisme, la negació de la voluntat de viure apareix com una forma radical de distanciament respecte de l'afany individual.[11]
El segle XIX alemany
[modifica]Durant la segona meitat del segle XIX, el pessimisme va esdevenir un tema central en la filosofia alemanya. Autors com Eduard von Hartmann, Julius Bahnsen i Philipp Mainländer van desenvolupar sistemes o variants pròpies a partir de Schopenhauer, i van donar lloc a una controvèrsia àmplia sobre el valor de la vida, el progrés, la religió i la possibilitat d'una ètica després de la crisi de l'optimisme il·lustrat.[9]
Beiser ha descrit aquesta controvèrsia com un episodi important però sovint oblidat de la filosofia alemanya del segle XIX. El debat no es reduïa a una actitud de malenconia, sinó que qüestionava si la vida humana podia ser racionalment justificada, si la història mostrava una direcció moral i si el sofriment podia ser compensat per la cultura, la moralitat o la religió.[9][12]
Nietzsche i el pessimisme dionisíac
[modifica]Friedrich Nietzsche va rebre profundament la influència de Schopenhauer, però va rebutjar-ne la conclusió ascètica. A El naixement de la tragèdia i en textos posteriors, Nietzsche va interpretar la tragèdia grega com una resposta artística a la dimensió dolorosa i caòtica de l'existència. La seva noció de «pessimisme dionisíac» no defensa la renúncia, sinó una afirmació de la vida capaç d'assumir-ne el sofriment, el canvi i la manca de garanties metafísiques.[13][14]
Aquest ús nietzscheà mostra que el pessimisme pot funcionar també com a problema crític: si l'existència inclou sofriment i manca de finalitat, la resposta pot ser la negació, la resignació, la revolta o l'afirmació tràgica. Nietzsche va considerar que determinades formes de pessimisme podien expressar força i lucidesa, mentre que d'altres podien derivar en nihilisme o ressentiment.
Freud, existencialisme i pessimisme contemporani
[modifica]Al segle XX, diversos autors van reprendre motius pessimistes sense formar necessàriament una escola comuna. Sigmund Freud va compartir amb Schopenhauer una visió conflictiva del desig i va presentar la cultura com un ordre que protegeix els humans però que també exigeix renúncies pulsionals. En El malestar en la civilització, Freud descriu la vida humana com exposada al sofriment provinent del cos, del món exterior i de les relacions amb els altres.[15][3]
En l'existencialisme i en la literatura filosòfica del segle XX, autors com Albert Camus, Emil Cioran o Miguel de Unamuno van tractar la manca de sentit, l'absurd, la mort i la fragilitat humana. Camus, en particular, no defensa una resignació pessimista, sinó una revolta lúcida davant l'absurd. Això il·lustra la proximitat, però també la diferència, entre pessimisme, absurd i nihilisme.[3]
En la filosofia contemporània, el pessimisme ha estat reprès en discussions sobre l'antinatalisme, el valor de l'existència, el sofriment animal i la manca de sentit còsmic. David Benatar ha defensat una forma de pessimisme «substancial però no il·limitat» sobre la condició humana, mentre que Mara van der Lugt ha reconstruït la relació entre pessimisme i problema del sofriment des de la primera modernitat fins a Schopenhauer.[7][4]
Pessimisme psicològic
[modifica]En psicologia, el pessimisme se sol estudiar com a expectativa generalitzada de resultats negatius o com a estil d'interpretació dels esdeveniments adversos. La recerca sobre optimisme disposicional, desenvolupada per Scheier i Carver, va proposar que les expectatives generals sobre el futur influeixen en l'afrontament, la perseverança i la regulació del comportament.[5]
Una línia relacionada és la de l'estil explicatiu, vinculada a la teoria de la indefensió apresa. En aquest marc, les persones poden interpretar els esdeveniments negatius com a interns, estables i globals, cosa que pot augmentar la vulnerabilitat a la passivitat o al desànim. Tot i això, la relació entre pessimisme, salut mental i conducta és complexa i depèn del context, de la intensitat de les expectatives i dels recursos d'afrontament disponibles.[16]
La literatura psicològica també ha distingit el pessimisme defensiu. Julie K. Norem i Nancy Cantor van descriure aquesta estratègia com la tendència d'algunes persones ansioses a establir expectatives baixes abans d'una tasca important per preparar-se millor i reduir l'impacte emocional d'un possible fracàs. A diferència d'una resignació passiva, el pessimisme defensiu pot ser una estratègia activa d'afrontament en persones que utilitzen la previsió de dificultats per planificar millor.[17]
Diversos estudis han examinat l'associació entre optimisme, pessimisme i salut. Una metaanàlisi de Rasmussen, Scheier i Greenhouse va trobar una associació global entre optimisme i indicadors de salut física, però aquestes relacions no han de ser interpretades com una prova simple que l'optimisme causi sempre bons resultats o que el pessimisme sigui sempre perjudicial.[18]
Pessimisme cultural, polític i ambiental
[modifica]El pessimisme també pot aparèixer com a diagnòstic cultural o històric. El pessimisme cultural sosté que una societat, una civilització o una època es troba en decadència, o que el progrés material no comporta una millora moral equivalent. Aquest tipus de discurs s'ha relacionat amb crítiques de la modernitat, de la industrialització, de la pèrdua de comunitat, de la massificació cultural o de la confiança il·limitada en la tècnica.[19]
En política, el pessimisme pot expressar una desconfiança envers els projectes utòpics o envers la idea que les institucions humanes puguin eliminar de manera definitiva el conflicte, la violència o la injustícia. Això no implica necessàriament immobilisme: alguns autors han defensat que una visió menys optimista de la naturalesa humana pot conduir a institucions més prudents, a una atenció més gran als riscos i a una ètica orientada a reduir danys.[3]
En l'àmbit ambiental, s'ha parlat de pessimisme ecològic o tecnològic quan es qüestiona que el desenvolupament científic, tècnic o econòmic pugui resoldre per si sol problemes com la degradació ambiental, l'esgotament de recursos o el canvi climàtic. Aquest ús és diferent del pessimisme metafísic: no afirma necessàriament que l'existència sigui dolenta, sinó que adverteix sobre els límits biofísics i socials de determinades formes de progrés.[20]
Crítiques
[modifica]Les crítiques al pessimisme adopten diverses formes. Una objecció pragmàtica sosté que, encara que alguns diagnòstics pessimistes siguin plausibles, una actitud massa negativa pot reduir la motivació, la cooperació o la capacitat d'actuar. Des d'aquesta perspectiva, l'optimisme tindria un valor pràctic perquè afavoreix l'esforç i la resiliència, encara que no sempre descrigui el món amb precisió.[18]
Una segona crítica afirma que el pessimisme tendeix a generalitzar indegudament l'experiència del sofriment i a minimitzar els béns reals de la vida: vincles afectius, coneixement, bellesa, joc, solidaritat, plaer o creativitat. Autors crítics amb Schopenhauer i els seus hereus han sostingut que el balanç entre dolor i felicitat no pot establir-se d'una manera purament abstracta, perquè depèn de formes de vida, valors i experiències concretes.[12]
Una tercera crítica assenyala que el pessimisme pot confondre lucidesa amb parcialitat negativa. Així com l'optimisme pot derivar en ingenuïtat o negació dels riscos, el pessimisme pot convertir-se en una expectativa rígida que selecciona només les evidències desfavorables. Per això, alguns autors prefereixen parlar de realisme crític, esperança prudent o meliorisme: posicions que reconeixen el mal i el sofriment, però que no descarten tota possibilitat de millora parcial.[3]
Vegeu també
[modifica]Referències
[modifica]- 1 2 Institut d'Estudis Catalans. «pessimisme». Diccionari de la llengua catalana, 2a edició.
- 1 2 Gran Diccionari de la Llengua Catalana. «pessimisme». Diccionari.cat.
- 1 2 3 4 5 6 7 8 9 Joshua Foa Dienstag. Pessimism: Philosophy, Ethic, Spirit. Princeton: Princeton University Press, 2006.
- 1 2 3 4 5 6 Mara van der Lugt. Dark Matters: Pessimism and the Problem of Suffering. Princeton: Princeton University Press, 2021.
- 1 2 Michael F. Scheier i Charles S. Carver. «Optimism, coping, and health: assessment and implications of generalized outcome expectancies». Health Psychology, 4(3), 1985, p. 219-247.
- ↑ Michael F. Scheier, Charles S. Carver i Michael W. Bridges. «Distinguishing optimism from neuroticism (and trait anxiety, self-mastery, and self-esteem): a reevaluation of the Life Orientation Test». Journal of Personality and Social Psychology, 67(6), 1994, p. 1063-1078.
- 1 2 3 David Benatar. The Human Predicament: A Candid Guide to Life's Biggest Questions. Oxford: Oxford University Press, 2017.
- ↑ Plutarc. Moralia, «Consolatio ad Apollonium», 115B-C.
- 1 2 3 Frederick C. Beiser. Weltschmerz: Pessimism in German Philosophy, 1860-1900. Oxford: Oxford University Press, 2016.
- ↑ Robert Wicks. «Arthur Schopenhauer». Stanford Encyclopedia of Philosophy, revisió substantiva de 2021.
- 1 2 Sandra Shapshay. «Schopenhauer's Aesthetics». Stanford Encyclopedia of Philosophy, 2012.
- 1 2 James Sully. Pessimism: A History and a Criticism. Londres: Henry S. King & Co., 1877.
- ↑ Douglas Burnham i George Papandreopoulos. «Friedrich Nietzsche». Internet Encyclopedia of Philosophy.
- ↑ Joshua Foa Dienstag. «Nietzsche's Dionysian Pessimism». The American Political Science Review, 95(4), 2001, p. 923-937.
- ↑ Sigmund Freud. El malestar en la civilització. 1930.
- ↑ Christopher Peterson i Martin E. P. Seligman. «Causal explanations as a risk factor for depression: theory and evidence». Psychological Review, 91(3), 1984, p. 347-374.
- ↑ Julie K. Norem i Nancy Cantor. «Defensive pessimism: harnessing anxiety as motivation». Journal of Personality and Social Psychology, 51(6), 1986, p. 1208-1217.
- 1 2 Heather N. Rasmussen, Michael F. Scheier i Joel B. Greenhouse. «Optimism and physical health: a meta-analytic review». Annals of Behavioral Medicine, 37(3), 2009, p. 239-256.
- ↑ Oliver Bennett. Cultural Pessimism: Narratives of Decline in the Postmodern World. Edimburg: Edinburgh University Press, 2001.
- ↑ Herman E. Daly. «Economics for a Full World». Scientific American, 293(3), 2005, p. 100-107.
Enllaços externs
[modifica]
