Laringofaringe
| Detalls | |
|---|---|
| Llatí | pars laryngea pharyngis  |
| Part de | faringe |
| Identificadors | |
| MeSH | D007013 |
| TA | A05.3.01.023 |
| FMA | 54880 : multiaxial – jeràrquic |
| Recursos externs | |
| EB Online | science/hypopharynx i science/laryngeal-pharynx |
| Terminologia anatòmica | |
La laringofaringe, també anomenada hipofaringe, és la porció inferior de la faringe. S'estén aproximadament des del nivell de l'os hioide i de la vora superior de l'epiglotis fins a la vora inferior del cartílag cricoide, a l'altura aproximada de la sisena vèrtebra cervical, on continua amb l'esòfag. Se situa per darrere i als costats de la laringe i constitueix una regió comuna de pas per a l'aire i els aliments, tot i que la laringe pròpiament dita no en forma part.[1][2]
Durant la respiració, condueix l'aire entre l'orofaringe i l'entrada de la laringe. Durant la deglució, els músculs faringis impulsen el bol alimentari cap a l'esòfag mentre diversos mecanismes protegeixen la via respiratòria. La seva forma, la sensibilitat de la mucosa i la coordinació amb la laringe i l'esfínter esofàgic superior són importants per a una deglució segura.[3]
En anatomia clínica i en oncologia, la laringofaringe es divideix habitualment en tres regions: els dos sins piriformes, la paret posterior de la hipofaringe i la regió postcricoidal. Aquesta divisió facilita la descripció de les lesions, l'estadificació dels tumors i la planificació del tractament.[2]
Terminologia
[modifica]El terme laringofaringe descriu la part laríngia de la faringe i correspon al terme anatòmic llatí pars laryngea pharyngis. El terme hipofaringe és un sinònim especialment utilitzat en otorrinolaringologia, radiologia, cirurgia de cap i coll i oncologia.
Els límits exactes poden variar lleugerament segons si s'empra una definició anatòmica, funcional, endoscòpica o oncològica. En la descripció clínica més habitual, la hipofaringe s'estén des del pla de l'os hioide fins al pla de la vora inferior del cartílag cricoide.[2][4]
La laringofaringe continua superiorment amb l'orofaringe. No comunica directament amb la nasofaringe, que és la porció superior de la faringe, situada darrere de la cavitat nasal i per damunt del paladar tou. Durant la deglució, l'elevació del paladar tou contribueix a separar funcionalment la nasofaringe de les porcions inferiors de la faringe.[3]
La hipofaringe tampoc no s'ha de confondre amb la laringe. La primera és un conducte musculomembranós situat al voltant i per darrere de la segona, mentre que la laringe és una estructura cartilaginosa que conté la glotis i les cordes vocals. L'entrada de la laringe s'obre a la paret anterior de la laringofaringe.[1][2]
Anatomia
[modifica]Límits i relacions
[modifica]La laringofaringe presenta una forma irregular que varia amb la respiració, la fonació i la deglució. En repòs, les seves parets poden estar parcialment aproximades. Durant el pas del bol alimentari, la cavitat s'eixampla i es modifica com a conseqüència de l'elevació de la faringe, l'os hioide i la laringe.[1]
El seu límit superior se situa habitualment al nivell de l'os hioide, de la vora superior de l'epiglotis o dels plecs faringoepiglòtics, segons el sistema descriptiu utilitzat. A aquest nivell continua sense una separació externa completa amb l'orofaringe.[1][4]
El límit inferior correspon a la vora inferior del cartílag cricoide, aproximadament al nivell de la sisena vèrtebra cervical. A partir d'aquest punt, la llum continua amb l'esòfag cervical. La transició constitueix la unió faringoesofàgica i coincideix funcionalment amb l'esfínter esofàgic superior.[3]
La paret anterior presenta, de dalt a baix, l'entrada de la laringe, la superfície posterior dels cartílags aritenoides i la làmina posterior del cartílag cricoide. Els plecs ariepiglòtics delimiten lateralment l'entrada laríngia i separen aquesta entrada dels sins piriformes.[4]
Posteriorment, la paret de la hipofaringe se situa davant de la fàscia prevertebral i dels cossos vertebrals cervicals. Entre la faringe i la fàscia prevertebral hi ha l'espai retrofaringi, constituït per fàscies i teixit conjuntiu lax que permeten el desplaçament de la faringe durant la deglució.[5]
Lateralment, la regió es relaciona amb els cartílags tiroide i cricoide, la membrana tirohioidal, els lòbuls de la glàndula tiroide, els vasos del coll i els espais cervicals profunds. Aquestes relacions són importants per interpretar les proves d'imatge i valorar l'extensió de processos inflamatoris o tumorals.[4][5]
Subdivisions
[modifica]La hipofaringe es divideix clínicament en tres regions principals:
- els sins piriformes;
- la paret posterior de la hipofaringe;
- la regió postcricoidal.[2]
Aquesta divisió no implica l'existència de compartiments completament separats. La mucosa és contínua entre les tres regions i amb la mucosa de l'orofaringe i de l'esòfag.
Sins piriformes
[modifica]Els sins piriformes', també anomenats recessos piriformes o fosses piriformes, són dos canals mucosos situats a banda i banda de l'entrada de la laringe. Tenen una forma aproximadament piramidal o de pera, amb una porció superior més ampla i un àpex inferior més estret.[1]
La paret medial de cada si piriforme està formada principalment pel plec ariepiglòtic i per les superfícies laterals dels cartílags aritenoide i cricoide. La paret lateral es relaciona amb la cara interna del cartílag tiroide i amb la membrana tirohioidal.[6]
Durant la deglució, els sins piriformes contribueixen a conduir el bol alimentari pels costats de l'entrada laríngia cap a la regió postcricoidal i l'esòfag. El material procedent de l'orofaringe es distribueix al voltant de l'entrada laríngia abans de convergir novament a la unió faringoesofàgica.[3]
Sota la mucosa de la paret medial del si piriforme discorre la branca interna del nervi laringi superior. Aquesta branca aporta sensibilitat a la mucosa supraglòtica i participa en els reflexos que protegeixen la via respiratòria.[7]
A causa de la seva forma i situació, els sins piriformes poden retenir secrecions, residus alimentaris o cossos estranys. En l'exploració endoscòpica, l'acumulació persistent de residus, l'asimetria o l'obliteració d'un dels sins pot indicar una alteració funcional o una lesió estructural, tot i que aquests signes s'han d'interpretar en el context de la resta de l'examen.[8]
Paret posterior
[modifica]La paret posterior de la hipofaringe s'estén des de la transició amb l'orofaringe fins a la vora inferior del cartílag cricoide. Lateralment, queda delimitada pels marges posteriors dels sins piriformes.[6]
La paret està constituïda per mucosa, teixit conjuntiu, fàscia faringobasilar, musculatura constrictora i fàscia bucofaríngia. Es troba per davant de l'espai retrofaringi i de la musculatura prevertebral.[3]
Durant la deglució, la contracció de la musculatura faríngia aproxima la paret posterior a la base de la llengua i a les estructures anteriors, fet que contribueix a la propulsió del bol cap a l'esòfag. La mobilitat de la paret depèn del lliscament entre les fàscies faríngies i prevertebrals.[3]
La proximitat als espais cervicals profunds és clínicament important. Les infeccions, perforacions i neoplàsies de la paret posterior poden estendre's cap a l'espai retrofaringi, els teixits prevertebrals o altres compartiments del coll.[5]
Regió postcricoidal
[modifica]La regió postcricoidal forma la paret anterior de la porció inferior de la hipofaringe. Se situa darrere dels cartílags aritenoides i de la làmina posterior del cartílag cricoide, i s'estén inferiorment fins a la continuïtat amb l'esòfag cervical.[2][6]
És una regió relativament estreta i pot ser difícil de visualitzar completament durant una exploració endoscòpica ambulatòria, perquè en repòs la seva mucosa es troba pròxima a la paret posterior de la hipofaringe.
Durant la deglució, la regió postcricoidal es distén quan s'obre l'esfínter esofàgic superior. Les alteracions de la distensibilitat, de la coordinació muscular o de l'obertura de la unió faringoesofàgica poden contribuir a la disfàgia i a l'acumulació de residus.[8]
Paret i revestiment
[modifica]La superfície interna de la laringofaringe està revestida principalment per epiteli pavimentós estratificat no queratinitzat, adaptat al contacte i a la fricció produïts pel pas dels aliments. Aquest epiteli es continua amb el de l'orofaringe i el de l'esòfag.[1]
Per sota de l'epiteli hi ha la làmina pròpia i la submucosa, que contenen teixit conjuntiu, vasos sanguinis, vasos limfàtics, fibres nervioses i glàndules mucoses. Les secrecions contribueixen a mantenir humida la superfície i faciliten el pas del bol alimentari.
La capa fibrosa profunda correspon a la fàscia faringobasilar. Aquesta fàscia és més gruixuda a les parts superiors de la faringe i disminueix progressivament de gruix en direcció inferior. Exteriorment, la musculatura faríngia queda recoberta per la fàscia bucofaríngia.[3]
Aquestes capes proporcionen suport a la paret faríngia i permeten que es desplaci respecte dels plans cervicals profunds durant la respiració, la fonació i la deglució.
Musculatura
[modifica]La paret muscular de la faringe està formada per una capa de músculs constrictors, amb fibres orientades principalment en sentit circular, i una capa de músculs longitudinals que eleven i escurcen la faringe.[3]
A la laringofaringe predomina el múscul constrictor inferior de la faringe. Aquest múscul es divideix habitualment en dues porcions:
- la porció tirofaríngia, que s'origina al cartílag tiroide;
- la porció cricofaríngia, que s'origina al cartílag cricoide.
Les fibres tirofaríngies segueixen una orientació predominantment obliqua i contribueixen a impulsar el bol cap avall. Les fibres cricofaríngies tenen una orientació més horitzontal i constitueixen un dels components principals de l'esfínter esofàgic superior.[1]
L'esfínter esofàgic superior manté una zona de pressió elevada entre les deglucions. Aquest tancament ajuda a evitar l'entrada excessiva d'aire a l'esòfag durant la respiració i dificulta el retorn del contingut esofàgic cap a la faringe.[3]
Durant la deglució, el múscul cricofaringi redueix temporalment el seu to. L'elevació i el desplaçament anterior de l'os hioide i de la laringe exerceixen tracció sobre l'esfínter i en faciliten l'obertura. La pressió generada pels constrictors faringis i pel bol contribueix igualment al pas del contingut cap a l'esòfag.[3]
Entre les fibres obliqües de la porció tirofaríngia i les fibres més horitzontals de la porció cricofaríngia hi ha una zona de menor resistència coneguda com a dehiscència de Killian. Aquesta regió té importància clínica perquè és el lloc habitual per on es forma el diverticle de Zenker.[9]
Els músculs longitudinals de la faringe són l'estilofaringi, el palatofaringi i el salpingofaringi. Durant la deglució, eleven i escurcen la faringe, amplien temporalment la cavitat i cooperen amb la musculatura suprahioidal en el moviment del complex hio-laringi.[3]
Irrigació i drenatge venós
[modifica]La irrigació arterial de la laringofaringe procedeix de diverses branques de la caròtide externa i de l'artèria subclàvia. Hi contribueixen principalment:
- l'artèria faríngia ascendent;
- l'artèria tiroïdal superior;
- l'artèria tiroïdal inferior;
- petites branques de les artèries facial, lingual i maxil·lar.[1][3]
Aquestes artèries formen anastomosis a la paret faríngia i amb els vasos de la laringe i de l'esòfag cervical.
El drenatge venós es produeix a través del plexe venós faringi i de les venes tiroïdals. La sang acaba desembocant principalment al sistema de la vena jugular interna.[1]
Drenatge limfàtic
[modifica]La laringofaringe conté una xarxa limfàtica abundant. El drenatge es dirigeix principalment cap als ganglis retrofaringis i als ganglis cervicals profunds, especialment els situats al llarg de la vena jugular interna.[2]
També poden participar els ganglis jugulodigàstrics, jugulo-omohioïdals, paratraqueals i cervicals inferiors, segons el punt d'origen i l'extensió de la lesió. Alguns vasos limfàtics poden travessar la línia mitjana.[2]
La densitat d'aquesta xarxa explica, en part, que les neoplàsies hipofaríngies puguin presentar afectació ganglionar cervical quan la lesió primària encara és relativament petita.
Innervació
[modifica]La innervació de la faringe depèn principalment del plexe faringi, format per branques del nervi glossofaringi —novè nervi cranial—, del nervi vague —desè nervi cranial— i de fibres simpàtiques cervicals.[3]
La major part de la innervació motora dels músculs constrictors i longitudinals arriba a través de branques del nervi vague associades al plexe faringi. El múscul estilofaringi constitueix una excepció, perquè rep innervació motora directa del nervi glossofaringi.[3]
La sensibilitat de la porció inferior de la faringe i de l'entrada laríngia depèn en bona part de la branca interna del nervi laringi superior, una branca del nervi vague. Aquesta branca travessa la membrana tirohioidal juntament amb els vasos laringis superiors i es distribueix sota la mucosa del si piriforme i de la regió supraglòtica.[7]
La informació sensitiva procedent d'aquesta mucosa contribueix a iniciar i modular la deglució i a desencadenar respostes protectores, com el tancament de la laringe i la tos, quan hi entra material potencialment perjudicial.
Les fibres simpàtiques regulen principalment el calibre vascular. La coordinació global de la deglució depèn de xarxes neuronals del tronc de l'encèfal, de vies supranuclears i de múltiples nervis cranials. Per aquest motiu, les lesions neurològiques centrals o perifèriques poden alterar la sensibilitat faríngia, la propulsió del bol o l'obertura de l'esfínter esofàgic superior.
Funció
[modifica]Conducció de l'aire
[modifica]Durant la respiració, l'aire procedent de la cavitat nasal o de la boca passa per la faringe i arriba a l'entrada de la laringe. La laringofaringe constitueix, per tant, el segment inferior del conducte compartit pels aparells respiratori i digestiu.[1]
El seu calibre varia segons la fase respiratòria, la postura del cap, la posició de la llengua, l'altura de l'os hioide i de la laringe i el to de la musculatura faríngia.
Tot i que la producció primària de la veu té lloc a la laringe, la laringofaringe forma part del tracte vocal supralaringi. Els canvis en la forma i el volum de les cavitats faríngia, oral i nasal modifiquen la ressonància i contribueixen al timbre de la veu.
Deglució
[modifica]La deglució és una seqüència coordinada que transporta els aliments i els líquids des de la boca fins a l'estómac i, al mateix temps, protegeix la via respiratòria. Se sol dividir en fases oral, faríngia i esofàgica.[3]
Durant la fase faríngia, el paladar tou s'eleva i entra en contacte amb les parets posterior i laterals de la faringe. Aquest moviment redueix el pas del bol cap a la nasofaringe. Simultàniament, la base de la llengua es retreu i impulsa el bol cap a l'orofaringe.
La faringe i la laringe s'eleven, mentre els constrictors faringis es contrauen de manera coordinada. L'ona de contracció genera pressió sobre el bol i el desplaça en direcció inferior.[3]
Quan el bol entra a la laringofaringe, passa principalment pels costats de l'entrada laríngia, a través dels sins piriformes, i convergeix a la regió postcricoidal. En aquest moment, l'esfínter esofàgic superior es relaxa i s'obre per permetre l'entrada del bol a l'esòfag.[1]
L'obertura de l'esfínter no depèn únicament de la relaxació del múscul cricofaringi. També hi contribueixen:
- el desplaçament anterior de l'os hioide i la laringe;
- l'elevació de la faringe;
- la tracció exercida per la musculatura suprahioidal;
- la pressió generada pels constrictors;
- el pes i el volum del bol.
Després del pas del bol, l'esfínter recupera el seu to. Aquest mecanisme ajuda a impedir que entri aire a l'esòfag durant la respiració i redueix el retorn de contingut esofàgic cap a la faringe.
Una alteració de la força propulsiva, de la sensibilitat faríngia, del desplaçament hio-laringi o de la relaxació cricofaríngia pot deixar residus als sins piriformes o a la regió postcricoidal i augmentar el risc de penetració laríngia o aspiració.[8]
Protecció de la via respiratòria
[modifica]La protecció de la via respiratòria durant la deglució no depèn d'una única estructura. És el resultat de diversos mecanismes coordinats:
- la interrupció temporal de la respiració;
- l'elevació i el desplaçament anterior de la laringe;
- l'aproximació de les cordes vocals;
- el tancament dels plecs vestibulars;
- l'aproximació dels aritenoides a la base de l'epiglotis;
- el tancament del vestíbul laríngi;
- la inversió de l'epiglotis;
- la resposta de tos quan el material entra a la laringe o la tràquea.[3]
La mucosa de la laringofaringe i de la supraglotis conté receptors sensibles al contacte, a la pressió i a determinats estímuls químics. La informació sensitiva transmesa pel nervi laringi superior contribueix a adaptar la resposta deglutòria i a activar reflexos protectors.[7]
La disminució de la sensibilitat pot fer que el material penetri a la via respiratòria sense generar una tos eficaç. Aquesta situació es coneix com a aspiració silenciosa quan el material travessa les cordes vocals sense produir signes externs evidents.
Desenvolupament embrionari
[modifica]La faringe deriva de la porció cranial de l'intestí anterior embrionari i es desenvolupa en estreta relació amb l'aparell faringi. Aquest aparell està format pels arcs, les bosses, les fenedures i les membranes faríngies.[3]
L'epiteli de la regió deriva principalment de l'endoderma, mentre que el teixit conjuntiu, els cartílags i la musculatura procedeixen en gran part del mesènquima associat als arcs faringis. La innervació adulta conserva la relació embrionària amb els nervis cranials vinculats als arcs.
La laringe i la part inferior de la faringe es formen de manera coordinada a partir del sòl de la faringe primitiva i dels teixits relacionats amb els arcs faringis caudals. Els arcs quart i sisè contribueixen al desenvolupament de diverses estructures cartilaginoses i musculars de la laringe i la faringe.[1]
Les anomalies del desenvolupament dels arcs i de les bosses faríngies poden originar quists, sins o fístules cervicals. Alguns trajectes congènits s'obren al si piriforme i poden manifestar-se amb infeccions cervicals o tiroïdals recurrents, especialment durant la infància.[10]
Importància clínica
[modifica]Exploració endoscòpica
[modifica]La laringofaringe es pot explorar mitjançant laringoscòpia indirecta, endoscòpia flexible transnasal, endoscòpia rígida o exploració directa sota anestèsia, segons la indicació clínica.
La nasofibrolaringoscòpia flexible permet examinar successivament les cavitats nasals, la nasofaringe, l'orofaringe, la hipofaringe i la laringe. Pot efectuar-se habitualment amb el pacient despert i, quan cal, amb anestèsia tòpica.[11]
L'endoscòpia permet observar:
- la paret posterior de la hipofaringe;
- els sins piriformes;
- la mucosa visible de la regió postcricoidal;
- l'entrada de la laringe;
- la mobilitat de les cordes vocals;
- la presència de secrecions, residus, lesions, ulceracions o masses.
Algunes parts de la regió postcricoidal i dels àpexs dels sins piriformes poden quedar parcialment ocultes durant una exploració ambulatòria. Quan existeix una sospita clínica rellevant, pot ser necessària una endoscòpia directa sota anestèsia, una biòpsia o una prova d'imatge.[5]
La fibroendoscòpia de la deglució permet valorar el comportament de les secrecions i administrar aliments o líquids de diferents volums i consistències. S'utilitza per estudiar el residu faringi, la penetració laríngia, l'aspiració i l'efecte de determinades maniobres o modificacions de la dieta.[8]
Durant el moment de màxima contracció faríngia, les parets entren en contacte amb l'endoscopi i es produeix una pèrdua breu de la imatge, denominada sovint white-out. Per aquest motiu, alguns esdeveniments es dedueixen a partir del que s'observa immediatament abans i després de la deglució.
Proves d'imatge
[modifica]La videofluoroscòpia de la deglució mostra de manera dinàmica el pas d'un bol amb contrast a través de la boca, la faringe i l'esòfag cervical. Permet valorar:
- la propulsió oral i faríngia;
- el moviment de l'os hioide i de la laringe;
- l'obertura de l'esfínter esofàgic superior;
- l'acumulació de residus;
- la penetració laríngia;
- l'aspiració;
- la resposta a diferents consistències o estratègies compensatòries.[8]
La fibroendoscòpia i la videofluoroscòpia proporcionen informació complementària. L'elecció entre totes dues depèn de la pregunta clínica, l'estat del pacient, la possibilitat de desplaçar-lo, la necessitat de repetir l'avaluació i els recursos disponibles.
La tomografia computada i la ressonància magnètica s'utilitzen principalment per estudiar lesions estructurals, infeccions, traumatismes i tumors. La tomografia permet representar bé els cartílags, l'aire, les calcificacions i l'afectació dels espais cervicals, mentre que la ressonància proporciona un contrast més gran entre els diferents teixits tous.[4][5]
La interpretació de les imatges requereix conèixer l'aspecte normal dels plecs mucosos, els sins piriformes, la regió postcricoidal i els espais grassos. La contracció muscular, les secrecions i l'asimetria produïda per la posició del pacient poden simular alteracions.
L'esofagografia amb contrast pot ser útil quan se sospiten diverticles, estenosis, fístules o perforacions. El tipus de contrast es tria segons la situació clínica, el risc d'aspiració i la possibilitat que hi hagi una fuita fora de la llum digestiva.
Disfàgia
[modifica]La disfàgia orofaríngia és la dificultat per transportar de manera segura i eficaç aliments, líquids o saliva des de la boca fins a l'esòfag. Pot ser causada per trastorns neurològics, malalties musculars, alteracions estructurals, intervencions quirúrgiques, radioteràpia o canvis relacionats amb l'edat.
Quan la propulsió faríngia és insuficient o l'esfínter esofàgic superior no s'obre adequadament, el material pot acumular-se als sins piriformes o a la regió postcricoidal.[8]
Aquest residu pot passar posteriorment a la laringe, especialment després d'haver finalitzat la deglució. El risc depèn de la quantitat i la consistència del material, de la sensibilitat faríngia, de la capacitat de fer deglucions addicionals i de l'eficàcia de la tos.
La penetració laríngia és l'entrada de material al vestíbul de la laringe sense travessar les cordes vocals. L'aspiració implica el pas del material per sota de les cordes vocals i cap a la tràquea.
Entre els signes i símptomes que poden motivar un estudi de la deglució hi ha:
- tos o ennuegament durant els àpats;
- veu humida o alterada després de beure;
- sensació de retenció d'aliments a la gola;
- necessitat de repetir les deglucions;
- prolongació excessiva dels àpats;
- pèrdua de pes;
- deshidratació;
- infeccions respiratòries recurrents.
Aquests signes no permeten identificar per si sols la causa de la disfàgia. L'avaluació combina la història clínica, l'exploració neurològica i orofaríngia, la valoració funcional i, quan és necessari, proves instrumentals.
Cossos estranys i perforacions
[modifica]Els sins piriformes són una localització freqüent de cossos estranys de la hipofaringe, especialment espines de peix, fragments d'os i altres objectes punxants.
La mucosa és relativament prima i està pròxima a nervis, vasos i espais cervicals profunds. Per aquest motiu, els intents d'extracció sense una visualització adequada poden lesionar la paret hipofaríngia o desplaçar l'objecte cap als teixits adjacents.[11]
Una perforació de la laringofaringe pot ser causada per:
- un cos estrany punxant;
- una endoscòpia o instrumentació mèdica;
- una intubació difícil;
- un traumatisme penetrant;
- un traumatisme cervical tancat;
- una lesió provocada per substàncies càustiques.
Els signes possibles inclouen dolor cervical, dolor en empassar, dificultat per empassar, febre, emfisema subcutani, inflamació cervical o canvis de la veu.
Les perforacions poden permetre el pas de saliva, aire i microorganismes als espais profunds del coll. Les complicacions greus inclouen l'abscés cervical, la mediastinitis, la sèpsia i l'afectació de la via respiratòria.[12]
Diverticle de Zenker
[modifica]El diverticle de Zenker és una protrusió adquirida de la mucosa i la submucosa a través d'una zona feble de la paret posterior de la unió faringoesofàgica. Es forma habitualment a la dehiscència de Killian, entre les porcions tirofaríngia i cricofaríngia del múscul constrictor inferior.[9]
És un diverticle fals, perquè la seva paret no conté totes les capes de la paret faringoesofàgica. Es considera relacionat amb l'augment de la pressió intrafaríngia durant la deglució i amb una distensibilitat reduïda de l'esfínter esofàgic superior.[13]
Pot causar:
- disfàgia progressiva;
- regurgitació d'aliments no digerits;
- halitosi;
- tos;
- sensació de massa cervical;
- pèrdua de pes;
- aspiració d'aliments o secrecions.[13]
El diagnòstic sol establir-se mitjançant una exploració contrastada. El tractament pot ser endoscòpic o quirúrgic obert, segons la mida i l'anatomia del diverticle, els símptomes i l'estat general de la persona.
La disfunció cricofaríngia també pot existir sense un diverticle. Pot manifestar-se com una obertura incompleta de l'esfínter o com una prominència posterior observable a la videofluoroscòpia. La seva importància depèn de la relació amb els símptomes i amb la resta de la fisiologia de la deglució.
Fístula del si piriforme
[modifica]La fístula del si piriforme és una anomalia congènita poc freqüent relacionada amb el desenvolupament de l'aparell faringi. Consisteix en un trajecte que s'origina habitualment a l'àpex del si piriforme i s'estén cap als teixits cervicals.[10]
La majoria es localitzen al costat esquerre i es poden manifestar durant la infància o l'adolescència amb episodis recurrents d'infecció cervical, abscés profund del coll o tiroïditis supurada.
El diagnòstic pot requerir endoscòpia, proves contrastades, ecografia o tomografia. El tractament pot incloure el tancament endoscòpic de l'orifici intern o l'extirpació quirúrgica del trajecte, depenent de les característiques del cas.[10]
Neoplàsies
[modifica]La majoria de les neoplàsies malignes primàries de la hipofaringe són carcinomes de cèl·lules escatoses originats a l'epiteli de la mucosa.[2]
Els tumors es poden originar als sins piriformes, a la paret posterior o a la regió postcricoidal. Els sins piriformes són la localització més freqüent en moltes sèries clíniques.[2]
El consum de tabac i alcohol són factors de risc importants. L'exposició combinada a tots dos produeix un risc superior al relacionat amb cadascun de manera independent.[2]
Les neoplàsies hipofaríngies poden produir pocs símptomes en les fases inicials. La localització profunda d'algunes regions, la capacitat de la cavitat per permetre el pas dels aliments i l'abundant drenatge limfàtic contribueixen al fet que alguns tumors es diagnostiquin quan ja s'han estès localment o als ganglis cervicals.
La propagació es pot produir al llarg de la mucosa i per sota d'un epiteli aparentment conservat. Les lesions poden estendre's cap a la laringe, l'orofaringe, l'esòfag cervical, la glàndula tiroide i els espais cervicals profunds.[2][4]
Els símptomes possibles inclouen:
- disfàgia;
- odinofàgia;
- sensació de cos estrany;
- dolor referit a l'orella;
- alteració de la veu;
- pèrdua de pes;
- tos o aspiració;
- una massa cervical.
Aquests símptomes no són específics i també poden aparèixer en trastorns benignes. L'estudi diagnòstic inclou l'exploració endoscòpica, la biòpsia i proves d'imatge per valorar la profunditat, l'extensió local i l'afectació ganglionar.[2]
El tractament depèn de la regió d'origen, l'estadi, l'extensió a la laringe, la funció deglutòria, l'estat general i les preferències de la persona. Pot incloure cirurgia, radioteràpia, quimioteràpia o una combinació d'aquestes modalitats.[2]
El tractament pot afectar la deglució, la veu i la protecció de la via respiratòria. La valoració funcional i la rehabilitació poden formar part del seguiment posterior.
Vegeu també
[modifica]Referències
[modifica]- 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 Bruss, David M.; Sajjad, Hussain. «Anatomy, Head and Neck: Laryngopharynx». StatPearls. Treasure Island (Florida): StatPearls Publishing. Consulta: 13 juliol 2026.
- 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 National Cancer Institute. «Hypopharyngeal Cancer Treatment (PDQ®)–Health Professional Version». Actualitzat el 14 de maig de 2025. Consulta: 13 juliol 2026.
- 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 17 18 Albahout, Khaled S.; Lopez, Richard A. «Anatomy, Head and Neck, Pharynx». StatPearls. Treasure Island (Florida): StatPearls Publishing. Actualitzat el 24 de juliol de 2023. Consulta: 13 juliol 2026.
- 1 2 3 4 5 6 Ravanelli, Marco; Farina, Davide; Maroldi, Roberto, et al. «CT and MR anatomy of the larynx and hypopharynx». Neuroradiology, 2024. DOI: 10.1007/s00234-024-03320-3.
- 1 2 3 4 5 Becker, Minerva; Burkhardt, Katharina; Dulguerov, Pavel; Allal, Abdelkarim. «Imaging of the larynx and hypopharynx». European Journal of Radiology, 2008. DOI: 10.1016/j.ejrad.2008.03.027.
- 1 2 3 National Cancer Institute, Surveillance, Epidemiology, and End Results Program. «Abstracting Keys: Larynx and Hypopharynx». Consulta: 13 juliol 2026.
- 1 2 3 Stephens, R. E., et al. «Anatomy of the internal branch of the superior laryngeal nerve». Clinical Anatomy, 1999.
- 1 2 3 4 5 6 Fattori, Bruno; Giusti, Paolo; Mancini, Vittorio, et al. «Comparison between videofluoroscopy, fiberoptic endoscopy and scintigraphy for diagnosis of oro-pharyngeal dysphagia». Acta Otorhinolaryngologica Italica, 2016.
- 1 2 Maharaj, Shivesh, et al. «Killian's is it a True Dehiscence? An Anatomical Perspective». Cureus, 2020. DOI: 10.7759/cureus.10420.
- 1 2 3 Chen, Jiarui; Wang, Ying; Shen, Chenling; Wang, Jing; Li, Xiaoyan. «A novel and efficient surgical procedure for pyriform sinus fistulas in children». Frontiers in Pediatrics, 2024. DOI: 10.3389/fped.2024.1297831.
- 1 2 Alvi, Sirhan; Harsha, Pooja. «Flexible Nasopharyngoscopy». StatPearls. Treasure Island (Florida): StatPearls Publishing. Consulta: 13 juliol 2026.
- ↑ Alsalamah, Raghad K.; Alaraifi, Abdulaziz K.; Alsalem, Abdulaziz A.; Waheed, Khurram. «Hypopharyngeal Perforation Following Foreign Body Ingestion: A Case Report». Cureus, 2021. DOI: 10.7759/cureus.19708.
- 1 2 Nesheiwat, Z.; Antunes, C. «Zenker Diverticulum». StatPearls. Treasure Island (Florida): StatPearls Publishing. Consulta: 13 juliol 2026.
Bibliografia complementària
[modifica]- Gómez Ángel, Diego; O'Connor Reina, Carlos; García Iriarte, Maria Teresa. Guía básica de estudio de la otorrinolaringología. Madrid: Ediciones Díaz de Santos, 2000. ISBN 84-7978-431-8.
- Le Huche, François; Allali, André. La voz. Anatomía y fisiología de los órganos de la voz y del habla. Barcelona: Masson, 2004. ISBN 84-458-1245-9.
- Surós Batlló, Antonio; Surós Forns, Juan. Semiología médica y técnica exploratoria. 8a ed. Barcelona: Masson, 2001. ISBN 84-458-1080-4.
