Curopalata
| Estat | Imperi Romà d'Orient  |
|---|---|
| Creació | segle V |
Curopalata (en grec: κουροπαλάτης, kouropalatēs del llatí: cura palatii ‘[aquell] que té cura del palau’)[1] era una dignitat àulica de l'Imperi Romà d'Orient, una de les més altes des de l'època de l'emperador Justinià I (regnat 527-565) a la dels Comnens al segle xii.[2]
La primera referència, com a curapalati, a principis del segle v, en qualitat de funcionari o vir spectabilis, rang immediat sota el castrensis palatii (encarregat del manteniment del palau imperial, en l'Europa occidental majordom de palau).[3] Quan l'emperador Justinià I (regnat 527-565) va fer curopalata el seu nebot i hereu Justí II el 552, l'ofici prengué un nou significat,[4] i esdevingué una de les dignitats més altes, situant-se al costat de Cèsar i nobilissimus i, com aquestes, reservades inicialment per als membres de la família imperial. A diferència d'elles, però, més tard va arribar a ser concedida a importants governants estrangers, sobretot al Caucas. Així, des del 580 al 1060, setze prínceps governants i reis georgians ostentaren aquest títol honorífic, així com, després de 635, diverses dinasties armènies.[2][5]
Segons el Cletorològion de Filoteu, escrit el 899, les insígnies del rang eren la túnica vermella, mantell i cinyell, que eren rebuts de mans de l'emperador romà i que significaven la promoció del receptor[6] Al segle xi i xii, la dignitat havia perdut importància[7] i era concedida com a títol honorífic a generals fora de la família imperial,[1] i les seves funcions van ser gradualment substituïdes pel protovestiari, la funció original del qual es limitava a la custòdia del guarda-roba imperial.[8] El títol sobrevisqué fins al període de la Dinastia dels Paleòlegs, però ja es va fer servir poques vegades.[1]
Alguns curopalates coneguts són:
- Justí II, quan regnava el seu oncle l'emperador Justinià I (regnat 527-565).[9]
- Baduari, quan regnava el seu sogre l'emperador Justí II (regnat 565-578).[10]
- Pere, germà de l'emperador Maurici (regnat 582-602).[9]
- Domentziolus, nebot de l'emperador Focas (regnat 602-610).[9]
- Teodor, germà de l'emperador Heracli (regnat 610-641).[9]
- Artabasd, quan regnava l'emperador Lleó III l'Isàuric (regnat 717-741).[9]
- Miquel I Rangabé, jove de l'emperador Nicèfor I (regnat 802-811).[9]
- Bardes, oncle i regent de l'emperador Miquel III (regnat 842-867).[9]
- Lleó Focas el Jove, general i germà de l'emperador Nicèfor II Focas (regnat 963-969).[9]
Referències
[modifica]- 1 2 3 Kajdan 1991, p. 1157
- 1 2 Toumanoff 1963, pàg. 202, 388
- ↑ Bury 1911, p. 33
- ↑ Evans, James Allan. «An Online Encyclopedia of Roman Emperors: Justin II (565–579 A.D.)», 23-06-1999. Arxivat de l'original el 31 de desembre 2017. [Consulta: 5 maig 2013].
- ↑ Rapp 2003, p. 374
- ↑ Bury 1911, p. 22
- ↑ Holmes 2005, p. 87
- ↑ Kajdan 1991, p. 1749
- 1 2 3 4 5 6 7 8 Bury 1911, p. 34
- ↑ Martindale, Jones & Morris 1992, p. 164
Bibliografia
[modifica]- Bury, John B. The Imperial Administrative System of the Ninth Century: With a Revised Text of the Kletorologion of Philotheos. Londres, United Kingdom: Oxford University Press, 1911.
- Holmes, Catherine. Basil II and the Governance of Empire (976–1025). Oxford, United Kingdom: Oxford University Press, 2005. ISBN 978-0-19-927968-5.
- Kajdan, A. The Oxford Dictionary of Byzantium (en anglès). Oxford University Press, 1991. ISBN 0-19-504652-8.
- The Prosopography of the Later Roman Empire, Volume III: A.D. 527–641. Cambridge, United Kingdom: Cambridge University Press, 1992. ISBN 978-0-521-20160-5.
- Rapp, Stephen H. Studies In Medieval Georgian Historiography: Early Texts And Eurasian Contexts. Louvain, Belgium: Éditions Peeters, 2003. ISBN 90-429-1318-5.
- Toumanoff, Cyril. Studies in Christian Caucasian History. Washington, District of Columbia: Georgetown University Press, 1963.
